12 de desembre de 2012
12.12.2012

Badomeries, rumors i mentides

12.12.2012 | 01:00
Badomeries, rumors i mentides

"A Catalunya no s'estila gaire
murmurar si es compara
amb comunitats addictes
a les teleescombraries, no obstant a cada poble hi ha un bocamoll"

badomeries són faules, notícies falses, impostures, imputacions fal·laces per danyar algú o una institució. Els rumors, en canvi, acostumen a ser orals, i signifiquen murmuracions que corren de boca en boca, algunes són vertaderes, altres erràtiques. Tan cert com el refrany: "Agafa fama i posa't a jeure", passa igual al contrari, si et claven l'etiqueta a l'esquena com una llufa, de borratxo, gandul, mala persona, difícilment hom se la pot arrancar.
A Catalunya no s'estila massa a murmurar si es compara amb comunitats addictes a les teleescombraries, no obstant a cada poble hi ha un bocamoll o un grup d'homes fent safareig en el cafè i en lloc de rentar bé els llençols els empastifen. Rum-rums demolidors. Al meu poble estaven ben identificats els llenguallargues, de tal forma que quan a algú li atribuïen un fet lleig que no havia comès, sabia a quina porta trucar i li exigia que restituís el seu bon nom. Endebades. El mal ja estava fet. Llengües viperines, bocafluixes de mena amb més o menys imaginació que barrinen com lesionar el prestigi de l'altri moguts per l'enveja o la gelosia. Pura roïndat.
Alguns rumors són afalagadors i ben interessats; de jove vaig conèixer un botiguer que mostrava una perícia extraordinària fent circular brames sobre la seva bona persona i el seu immillorable establiment. En sabia un munt. La seva capacitat per fantasiejar em deixava perplex. El més graciós és que totes les faules li sortien bé i la gent estava satisfeta del tracte que donava als clients que -com ell afirmava- volen ser enganyats.
Les llegendes urbanes són asseveracions que de manera provisional circulen entre la ciutadania a favor o en contra d'alguns individus, locals, o espais geogràfics; algunes es fixaran a la memòria col·lectiva i romandran com vertaderes, independentment de la seva falsedat o autenticitat original, altres tan efímeres que al cap d'un any ningú se'n recorda. Una de cèlebre fou la d'una noia que feia autoestop a la nit en una carretera de Girona i quan algú la deixava pujar al cotxe li demanava que parés a un quilòmetre de distància, en el lloc on va patir l'accident mortal, de sobte, dit això, la noia desapareixia de dins del cotxe. Una altra de famosa es basava en el fet que uns amics van anar a Eivissa a passar una setmana i un d'ells convidat per dues noies molt boniques va anar-se'n a un iot i durant tots els dies de vacances els amics no el van veure mai, fins que en el dia d'embarcar a l'avió el trobaren a l'aeroport marejat, sota els efectes de l'anestèsia; li havien robat un ronyó. Un dels grups ètnics més castigats per culpa de les llegendes són els gitanos, quan érem petits ens explicaven comarejos racistes perquè els odiéssim.
Hi ha també les llegendes històriques. S'interpreta la Història amb idees preconcebudes, amb prejudicis que contaminen els fets reals i, per això, després, s'explica esbiaixadament. Un dels filòsofs que més anècdotes ha generat fou Diògenes de Sinope. Una vegada Alexandre "el Gran", admirat per la seva saviesa i vida austera, anà a saludar-lo i quan li preguntà què volia, el pensador li respongué: "És un captard fresc i em tapes el raig de sol que m'escalfa, si us plau aparta't".
Sempre he sospitat que el famós "eppur si muove" (tanmateix es mou) de Galileo Galilei, no el pronuncià com expliquen en molts manuals. Opino que no va abjurar de la seva concepció heliocèntrica i del moviment de la Terra davant i front la cabuderia de la Santa Inquisició. D'haver-ho fet hauria patit el mateix final que Giordano Bruno, cremat a la foguera per defensar l'espai infinit xocant amb la infinitud de Déu i creant un panteïsme. Després del dur càstig que sofriren aquests dos pensadors cap italià ha volgut ser filòsof. A qualsevol li passen les ganes de filosofar si el final de la vida és ser rostit en una plaça pública. Itàlia, com Espanya, no ha donat a la història grans pensadors, sí escriptors i artistes.
Ara toca tractar de les mentides, que significa faltar a la veritat deliberadament. Les informacions creuades en el Diari de Girona entre el senyor Torramadé, alcalde de Salt i el cap de protocol de la Diputació, el senyor Amargant, afirmacions i desmentits, salpebrades amb les columnes de l'Albert Soler, ens han entretingut uns dies. L'afer ha provocat cartes a favor i en contra, algunes amb mala intenció i carregades de prejudicis. Una, escrita per una lectora de Blanes, justificava les infidelitats dels homes i advertia a les dones que "si van a l'era ja saben a què s'exposen" igual que recomanava a les mullers enganyades que siguin submises i si els marits se les rifen que aguantin. El més graciós és que es tractava d'una carta en defensa de l'alcalde.
La impunitat com actuen els mals periodistes i els directors d'alguns diaris els permet dir-ne de l'alçada d'un campanar. El diari és l'escut que els blinda, la trinxera des la qual llencen enganyoses notícies. M'estic referint, naturalment, a la premsa de la caverna mediàtica. Així doncs, durant la campanya electoral s'han publicat informacions sense proves sobre alguns polítics, que si no són corruptes del tot, són deshonestos. A un se l'ha acusat de tenir hotels a Mèxic, a altres de comptes no declarats a Suïssa. Han bullit en els diaris notícies difamatòries amb l'ànim d'ensorrar-los i dinamitar el seu projecte polític. I no passa res. S'han ficat en llur vida privada com qui entra a la llar familiar sense permís. La setmana passada la policia confirmà que les acusacions publicades en el diari El Mundo per perjudicar en Mas i en Pujol eren falses. I ara què?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook