La corbata és el signe d'exclamació que algunes persones duen al pit per advertir-nos que no són de fiar. Al Parlament de Catalunya n'està ple. Però en aquest recinte hi han entrat uns nois com vostè i com jo, que vesteixen samarreta quan fa calor i s'abriguen amb un jersei vell si tenen fred. Una anomalia en un indret on l'habitual és vestir com Arturo Fernández en gira per províncies. D'aquesta forma s'ha anat fent créixer en l'inconscient col·lectiu la idea que el Parlament és un recinte acotat a determinada casta. El mèrit d'aquests nois i noies amb samarreta és fer-nos adonar que el Parlament podria arribar a ser de la gent normal.
Conscient que no hi ha res més il·lús que votar a algú i creure que després es preocuparà pels teus problemes, no espero gaire dels polítics. Només que en el seu aspecte semblin realment representants del poble. Algú amb vestit i corbata no pot ser el meu representant. Ho deu ser dels banquers, dels executius i dels dependents de l'Hipercor, però no del poble que veig al carrer, al bar, a la biblioteca, al mercat o a la feina. Si no ens representen ni en l'aparença com pretenen representar-nos en els anhels?
La democràcia s'ha convertit en una farsa, fins al punt que el verb "representar" s'avé més en el sentit d'interpretar una obra que en el de substituir algú en l'exercici dels seus drets. Així era en els seus inicis, quan la Convenció Nacional francesa la formava el poble vestit de poble, parlant com el poble i actuant com el poble. Les corbates han matat la revolució. Potser la ressusciti la presència de gent normal al Parlament, i algú reescrigui la carta que Robespierre va adreçar a aquella Convenció plena de poble, més vigent que mai a la llum de desnonaments, privatització de la sanitat, retallades a l'escola i consellers que oculten brutalitat policial: "Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble el més sagrat i indispensable dels deures".
