Aquest mes de desembre està sent una catàstrofe per a l'economia. El país ha decidit que no hi ha campanya de Nadal, el període més important de consum de l'any. Això vol dir que, de cop, molts sectors de l'economia han perdut el 25% o el 50% de les seves vendes anuals. Desitjo entrar al gener per tornar a tenir expectatives llunyanes, per albirar produccions fins al mes de març i deixar enrere les d'ara que eren de dia a dia, quan no d'hora a hora.

Llegeixo en un llibre francès que vam començar amb una crisi conjuntural i acabem en una d'estructural. Té raó i ja ho hem explicat aquí mateix, això no és una crisi, és una revolució que canviarà les maneres de fer, les de consumir i les de viure. Però també les polítiques.

Si fins ara els estats s'havien dotat de mecanismes amortidors de crisis, ara aquests mecanismes no serveixen, ja que els amortidors (la capacitat d'endeutament públic) queden petits. La mateixa cosa succeeix amb els mecanismes igualadors de territoris. Si abans es podia procedir a una certa igualació entre regions riques i pobres per mitjà de transferències financeres ara, amb la crisi del deute financer públic i social, no és possible. Es poden mantenir les regions en dificultat sense frenar les que fan de locomotora econòmica? Tots hem intuït que no, que el nostre territori es veu amb un llast enorme des de fa anys i que en aquests moments pot arribar a aturar la locomotora del tot.

Només observant les mesures que es prenen a cada comunitat autònoma espanyola es veu la diferència amb què es desenvolupa la crisi. Si a Catalunya hi ha el 16% de la població, el 27% de l'exportació i el 24% del turisme estranger, com és possible que les finances públiques aquí siguin les pitjors de l'Estat? Perquè hi ha hagut un excés d'endeutament en els darrers deu anys. Però, aquest endeutament ha estat fruit de malversació de diner públic, s'han fet inversions innecessàries? Alguna cosa es podia haver fet de forma més modesta i alguna altra es podia haver obviat, però en general es van fer inversions que volien estar a l'altura del nivell de vida (fictici) que s'havia obtingut. El que va passar és que la major quantitat de serveis transferits a Catalunya no estaven dotats del finançament adequat ni dels mecanismes correctors d'aquest finançament en el temps, per exemple per augment de població o per nivell de vida. Això va portar la Generalitat a un endeutament excessiu que es va voler corregir amb el nou Estatut. Tot i retallat, el nou acord entre Catalunya i l'Estat permetia assumir la diferència fiscal i corregir aquesta desviació. El resultat ha estat nul, no s'ha volgut aplicar el retorn de la diferència fiscal i el poder de Madrid ha deixat que les finances de la Generalitat es podreixin.

La situació a la qual ens enfrontem és de xoc frontal. L'ofec total al qual es veu sotmès la Generalitat no té cap més sortida que la d'un trencament: o bé Madrid anul·la les competències de la Generalitat i ve a posar-se al capdavant de l'administració per la força, o bé Catalunya marxa. No sembla pas que hi hagi cap solució intermèdia. És més, sembla que el govern del PP tingui des de fa temps l'escenari de la intervenció catalana escrit. No s'entén que davant un terrabastall tan gran de les finances de la Generalitat el govern de Madrid no pagui el que hauria de pagar, no retalli les seves prestacions amb el mateix ritme que les de les autonomies, no modifiqui les transferències entre regions, i a més comenci una ofensiva per atacar el model d'immersió a l'escola catalana i per relegar el català a la categoria de dialecte, quan no de patois. O bé a Madrid són uns insensats o bé tenen un pla molt ben estudiat amb la intervenció de Catalunya.

L'any 2013 pot ser el dels grans enfrontaments. Pot ser que el full de ruta que el nou Parlament ha dissenyat per al 2014 no serveixi de res perquè s'haurà d'improvisar durant el 2013 davant la impossibilitat de complir amb el dèficit públic. Ens pot passar que veiem algun mes amb el pagament de nòmina de la Generalitat més enllà del mes vençut i, fins i tot, amb un mes o més de retard. És urgent muntar el mecanisme d'agència tributària catalana perquè la primera sortida davant un fet així serà el tancament de caixes. Una acció com aquesta accelera totes les altres: la segueix la reacció de Madrid anul·lant les competències autonòmiques, una altra acció convocant un referèndum, una reacció de privació de líders polítics, una acció de declaració d'independència,...

No hi ha temps per perdre i segurament cal una estratègia per guanyar-ne. Serà molt difícil guanyar el xoc si no s'ha muntat prèviament una mínima estructura d'estat, cosa que no farem només en sis mesos.

Per tant els fets són els que són i anem anant cap a una espiral que s'accelerarà en el temps. En Ramon Aymerich diu en un article que el xiuxiueig de Madrid és com el d'un conte de por en què els nens han de tancar els ulls per poder-lo suportar. A mi, en canvi, em sembla que no estem davant de cap conte sinó que estem entrant dins una màquina espiral que anirà centrifugant a mesura que es vagi accelerant. I fent-ho no n'hi haurà prou de tancar els ulls per suportar la situació, sinó que farà falta prendre Biodramina per no marejar-nos en la centrifugació i tenir un capità entrenat en piruetes diabòliques. No serà un keep calm, sinó un "prem les dents i els punys".