24 de desembre de 2012
24.12.2012
Diari de Girona

Un esforç més, senyors ministres

24.12.2012 | 01:00
Un esforç més, senyors ministres

iS volem saber qui està de veritat amb nosaltres, hem de radicalitzar les idees fins a l'extrem". Aquesta frase no la va dir un qualsevol. La va pronunciar Goebbels, qui malgrat tot no era un geni. En realitat, no es va acontentar amb el que fem tots, esforçar-se poc per no convertir-nos en estúpids, sinó que es va esforçar més que ningú a retrocedir tot el que va poder cap a la brutalitat. Serem pocs, va afegir, però combatius.

Mai s'ha abordat de manera adequada el treball de descobrir en què va consistir la regressió evolutiva del nazisme. En veritat, amagats en el seu propi activisme i en les seves conseqüències catastròfiques, els nazis mai van ser examinats de manera objectiva. L'informe més profund que tenim el devem als interrogatoris d'Adolf Eichmann, que han estat sublimats per Hannah Arendt amb subtils anàlisis sobre la banalitat del mal. Potser es tractava de senzilla estupidesa. El que apareix al darrere de les respostes d'Eichmann és més aviat una limitació d'intel·ligència funcional per resoldre certs senzills problemes logístics, però incapaç d'abordar problemes complexos. Aquesta estupidesa és fruit d'una acurada voluntat i educació. No s'aconsegueix sense molt treball. No és natural. El nazisme comença no amb la violència, sinó amb el menyspreu de la intel·ligència.

Ara sembla que, sublimats també amb al·lusions al toro bravo i a la vella retòrica de Miguel Hernández, se'ns proposa de nou la virtut de la brutalitat com la directiva. I això en la situació per la qual travessa Espanya. Per què valorar la intel·ligència? Seria necessària per a alguna cosa en el nostre present sense problemes? I així és com crec que la divisa de Goebbels ha començat a instal·lar-se en la nostra vida quotidiana. Si volem saber qui està amb nosaltres, portem la radicalitat a l'extrem. Per això no cal excloure la més evident mala fe. És indiferent l'argument que usem. Ja trobarem un grapat de portaveus sense un altre ofici que repetir les nostres consignes. Els traurem a Ràdio Nacional d'Espanya matí, tarda i nit, i al final semblarà com que és pur sentit comú. Per exemple: que el projecte de la nova llei d'educació vol protegir drets individuals.

I llavors el cor de portaveus es posa en moviment: "Encara que només sigui un ciutadà el que demana que el castellà sigui l'idioma vehicular a Catalunya!".

En realitat, sabem que aquest únic ciutadà va posar el seu recurs perquè algú pogués dir, "encara que només un ciutadà?". Però l'argument és d'extrema mala fe per un altre motiu. Que la llei existent era suficient per protegir drets individuals es mostra en la mateixa sentència. No cal ulterior legislació. Que la sentència no es compleix? Que es compleixi. Però no es pot assegurar l'esmentada sentència per una altra llei. Legislar sobre una sentència, que ja per ella mateixa funda legislació, és una prova evident de mala fe. Qualsevol, sense necessitat de nova legislació, pot reclamar el que la sentència atorga.

Però atès que la llei no pot obligar ningú a exigir entre una de les coses a les quals té dret, la nova llei no canviarà res de facto. L'elecció d'uns pares que els seus fills siguin discriminats de la seva comunitat escolar habitual, només s'elegirà des d'una militància ideològica extrema. Així que la llei no pretén una altra cosa que animar la gent a fer una cosa que fins ara no ha tingut èxit: saber qui està de veritat amb nosaltres. Una comunitat a part. Al final nomé una cosa queda clara: s'intenta de manera brutal dir que tot el que s'ha fet legalment fins avui és il·legítim. Fiat justitia, pereat mundus, semblen dir. Però obliden que la política d'immersió lingüística forma part de la justícia. En legislar amb la pretensió última de produir una separació de comunitats escolars a Catalunya, el Govern està usant el seu poder de manera completament aliena a les funcions governatives, que passen per mantenir unida la gent, i no dividir-la. Doncs dividir és el procedir propi de qui desitja saber qui està amb nosaltres.

Cert, algú podria dir que el Govern català també s'extralimita en separar afectivament els seus escolars d'Espanya, que juga a dividir a la ciutadania i que promou la radicalitat. Per descomptat, mantenir unida la població catalana és el seu deure, i el compleix amb la llei d'immersió lingüística. Però també forma part del seu deure, jurat solemnement, no produir desunió amb la resta d'Espanya. Una cosa no hauria de ser contrària a l'altra. Com és natural, en tant que espanyol, em sento incòmode cada vegada que els líders catalans donen per fet que aquesta desafecció és recíproca i que ens afecta a tots. És fals i en tot cas exagerat

Però el que veuen fins i tot els cecs, més enllà dels errors de CiU, és que els pactes constituents estan trencats. Ningú pot qüestionar-ho. Les forces que van liderar l'aprovació de la Constitució a Catalunya i de l'Estatut català, ja no se senten vinculades a aquest pacte. Ho han dit amb claredat. No es pot dir que aquesta declaració sigui deslleial per se. Expressa una voluntat posterior a la sentència del Tribunal Constitucional. Els catalans poden ser obligats a mantenir-se en l'esquema d'aquest pacte, perquè la legalitat està de part de l'Estat, però això no disminuirà gens ni mica el fet que la majoria de les forces polítiques de Catalunya no se sent ja vinculada a aquest pacte. Pujol té raó. Espanya ha de fer el primer pas. Quan González parla de possibilitat de diàleg, i ho demostra amb el seu mateix exemple, oblida que després d'ell no hi ha cap poder de l'Estat.

I així és. Mentre no es demostri el contrari, el poder executiu de l'Estat està de part de la divisa "si volem saber qui està amb nosaltres, radicalitzem totes les idees". És possible que aquest procedir permeti al Govern millorar el suport popular. Jo ho dubto. En tot cas, per cada votant que guanyi amb aquest procedir, perdrà tres ciutadans ben disposats a resoldre els problemes d'Espanya de manera no només civilitzada i pacífica, sinó allò més important, intel·ligent i de bona fe. Les posicions del Govern en relació amb Catalunya no definiran el sentit comú d'Espanya, perquè no són raonables. Aquesta transformació no l'aconseguirà un grapat de propagandistes a sou. Mentrestant, és el nostre senzill deure invertir la consigna de Goebbels: "No estarem amb vosaltres mentre sigueu brutals".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook