30 de desembre de 2012
30.12.2012
Diari de Girona

la substància de l'acord CiU-erc

30.12.2012 | 01:00
la substància de l'acord CiU-erc

el futur d'Espanya és avui una mica més incert. El nou Govern català tindrà com a objectiu principal la creació d'un Estat propi. La seva prioritat serà engegar un procés de transició nacional que desemboqui en la formació d'una unitat política separada d'Espanya. La sortida de la crisi passarà a tenir la consideració d'objectiu subordinat. El pas inicial consistirà a aprovar una declaració de sobirania del poble de Catalunya en el primer Ple ordinari del Parlament català. D'acord amb el calendari acordat, el procés culminarà el 2014 amb el pronunciament dels catalans en un referèndum. El 31 de desembre de l'any vinent haurà d'estar tot llest per a la votació en la qual, si el pla traçat es compleix, podria decidir-se part del nostre futur. Espanya faria el paper d'interlocutor de suport per facilitar l'èxit total del procés.
Aquesta és la substància de l'acord de legislatura subscrit per CiU i ERC. La investidura d'Artur Mas n'ha estat el seu primer fruit. Les dues forces nacionalistes es comprometen, a més, a garantir l'estabilitat parlamentària de l'Executiu fins a les següents eleccions. L'important, no obstant això, està en el fet que l'acord defineix el que mereix ser vist com alguna cosa més que un pacte de govern. El document fa referència que els partits signants assumeixen un "lideratge compartit", seguiran una "dinàmica d'actuació conjunta" i tractaran de "consolidar una majoria social àmplia que garanteixi l'èxit de la consulta i del procés de transició nacional".
El desenvolupament de l'acord queda sota el control de diverses instàncies de composició paritària. Però ERC s'ha negat a entrar en el Govern, i el seu pes electoral i parlamentari es redueix a la meitat del de CiU. Són detalls que porten a pensar que ERC s'ha aprofitat bé de la precària situació de CiU per obtenir concessions desmesurades a canvi del seu suport extern al Govern, més si es té en compte que el soci minoritari de la coalició nacionalista, Unió Democràtica, ha expressat reserves de fons sobre la consulta anunciada.
El resultat, en tot cas, és que les dues forces més votades, una de nacionalista i una altra explícitament independentista, han segellat un pacte polític perquè Catalunya exerceixi el dret d'autodeterminació, una possibilitat exclosa de la Constitució espanyola.
L'aposta de CiU és, per descomptat, molt arriscada. Abans que res, per a ella mateixa. S'exposa a veure's desbordada, pel procés obert i per ERC, a divisions internes, amb Unió i en el si de Convergència, i al fracàs i el consegüent abandonament d'un sector del seu electorat. No obstant això, més rellevant que tot això és la tensió que està introduint en la política espanyola, molt crispada ja per la crisi.
Convindria començar per admetre que el desafiament plantejat és un fet cert i que el problema que subjau ha adquirit una envergadura enorme en aquests anys. Una part creixent de la societat catalana està marxant emocionalment d'Espanya. La distància entre Catalunya i Espanya comença a ser percebuda des de Catalunya com a definitiva. Espanyols i catalans sentim que en l'última dècada ens hem allunyat. I el procés iniciat no sembla que propiciï l'acostament i el diàleg. Al contrari, la palestra pública està sent ocupada pels actors més polaritzats i maximalistes.
La reacció de la societat espanyola va oscil·lar en un primer moment entre la incredulitat i la sensació de vertigen. Però l'agenda del nou Govern català ha trasmudat el gest de la classe política. El PP i el PSOE podrien haver ofert a Mas l'abstenció en la votació d'investidura per alliberar-lo de lligams amb ERC. El Govern espanyol sosté ara un discurs més ampli i elaborat, tot i que encara insuficient. El PSOE abordarà l'assumpte del model d'Estat de manera específica. González i Aznar tornen a estar presents en el debat públic. S'estudien respostes conciliadores i d'altres de caràcter disciplinari. Però el Govern català, amb les seves primeres decisions, ha donat a entendre que està decidit a mantenir l'estira-i-arronsa.
Així que alguna cosa més caldrà fer. Catalunya és, en relació amb les principals magnituds estadístiques, la cinquena part d'Espanya. En realitat, és força més que això. La qüestió és com satisfer les demandes de Catalunya sense perjudici per a la resta de les comunitats. No és fàcil, perquè Espanya és molt desigual. Els catalans demanen que això tingui reflex en l'arquitectura de l'Estat autonòmic, diferenciant l'estatus polític i econòmic d'unes autonomies i altres. I els espanyols, cada vegada més i en major nombre, pensen que l'Estat ha de reduir els desequilibris preexistents i garantir la igualtat efectiva de tots, els habitants i els territoris, dins del país.
Soldar la fractura psicològica oberta entre Catalunya i la resta d'Espanya, i evitar que vagi a més, requerirà bona disposició, intel·ligència política i moltes ganes. Avui es respira desconfiança i recel. L'assumpte també ha de ser prioritari per als espanyols.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook