és difícil entendre si ERC suma o resta respecte al govern de la Generalitat presidit per Artur Mas, ja que el soci que li dóna suport és l'Oriol Junqueras, secretari general d'ERC, el qual, ensems, és el cap de l'oposició contra el mateix govern d'Artur Mas. (Torna Kakfa si us plau i si no pot ser en Kafka, els dos millors autors del teatre de l'absurd, Eugène Ionesco i Samuel Beckett). Els catalans fem ara experiments acrobàtics de govern, com antany arquitectònics a l'estil Gaudí i pictòrics com els del surrealisme dalinià.
No sé si algun país europeu pot entendre la conjuntura governamental catalana, ara bé, com que venim del galimaties del tripartit, on els que manaven al matí es desobeïen a ells mateixos a la tarda, sembla que alguns ciutadans estan capacitats per conviure amb figures polítiques excepcionals, no previstes en cap manual de gestió de l'Estat. Puix que qui brega emparant el govern per fer avançar la nau, pot ser tant un copilot abnegat i ajudador, com el capitost que encapçali un motí contra el poder. És ben sabut que ERC se sentirà impel·lida a ser oposició ferma quan CiU torni a retallar de valent -que s'haurà de fer-, i, de nou, part de la militància d'ERC recordarà a Junqueras que no li van aprovar amb gust el pacte amb la "dreta" de CiU, amb els d'Unió democràtica d'en Duran, perquè no els consideren fiables, ja que interpreten que Unió figura ser el braç obstinadament i recalcitrant conservador i espanyolista. Així doncs, tota la responsabilitat recau en el president Mas i estic convençut, després d'haver comprovat el seu saber fer, que se'n sortirà bé, no obstant necessitarà manya perquè la crisi avançarà indomable i perquè ERC es pot esgarriar i esllavissar-se en la temptació de ser una oposició esquerrana més potent que la resta d'oposició real: el PSC, IC i la CUP.
Sembla que inventar extravagàncies governamentals és un fet nostrat. Cert que en molts països hi ha tripartits i ?quadripartits, però tan sorollosos i desendreçats com el nostres, no. No acaben de rutllar bé i potser no funcionen bé perquè és un fet intrínsec a la pròpia dinàmica de partits amb interessos diferents. Ara mateix el que vincula CiU i ERC és sobretot el dret a decidir, una qüestió nacionalista, però divergeixen en l'aspecte social; el problema quotidià, no sentimental, de la gent és arribar a fi de mes i encara que el referèndum i l'economia són cara i creu de la mateixa moneda, molts ho dissocien ja que la necessitat de pagar l'hipoteca no els permet teoritzar subtilment.
Desconfiança, reticència, ronseria, pusil·lanimitat, feblesa, egoisme partidista, són mots que em vénen al cap per definir el que ha fet ERC respecte a CiU. Ja sé que en Mas necessitava ERC per ser president però hauria preferit un govern a la basca, amb pactes puntuals amb tots els partits possibles. A ningú se li escapa que el context econòmic i polític és extremadament vidriós. Perquè dos descontentaments greus palpiten en el si de la societat catalana, la crisi trepidant que avança imparable i l'ofec a què ens sotmet financerament l'Estat espanyol, que ens està buidant de recursos; ens maltracta paralitzant les urgents i necessàries infraestructures que possibilitarien seguir modernitzant el país i així poder aixecar el vol i ser un país solvent.
Per acabar-ho d'adobar, un poder parapolicial, fora aparentment del sistema, es dedica a difamar als polítics catalans. Un fet gravíssim perquè el sistema ho permet o no ho permet, si ho permet és culpable per negligent i si no ho permet és també culpable perquè no controla els mecanismes repressors d'espionatge que campen lliurement sota el seu aixopluc. Ja sabíem que l'Estat enfangaria i posaria en marxa el ventilador dels fems a fi de malmetre la voluntat sobiranista catalana. Fins on arribaran? Qui més serà esquitxat? Directors de diari, polítics, empresaris, industrials, periodistes. Qualsevol persona influent catalana a favor del sobiranisme pot rebre.
El dret a decidir és una situació política límit, un verdader test de personalitats, que demostrarà qui és qui. No s'hi valdrà a nedar i guardar la roba. Ens mullarem tots, en un sentit o en un altre. La neutralitat, l'asèpsia, el desinterès davant d'una prova de foc com aquesta és gairebé impossible, per aquest motiu els partits s'han anticipat als ciutadans i marquen posicions o a favor o en contra. Normalment és la població qui arrossega als partits, però com que el tema a litigar políticament és cabdal per al futur de Catalunya, aquest cop ells ens han davantejat.
La tensió interna que provocarà aquesta fórmula de govern, sumada a la incomprensió d'alguns poders fàctics empresarials i bancaris, com també per la cridòria constant en el Parlament de Catalunya basada en el populisme demagògic per part de C's i del PP (vés a saber què farà el PSC) haurà de ser tractada amb llestesa, perícia i murrieria. L'Artur Mas és el polític més capacitat per realitzar bé aquesta tasca; ara bé, la tensió que arribarà de l'exterior, oriünda de Madrid, encapçalada per un Rajoy inamovible, rocós com la Constitució, i secundada per la caverna mediàtica eixordadora, només la podrem driblar amb enginy els catalans. Aquí sí que es requeriria l'esforç col·lectiu, la suma individual d'intel·ligència, paciència i prudència.
