a l'Arnau, que està a punt de fer cinc anys, això dels Reis no el convenç. Anhela el resultat de la seva visita, per descomptat; és el seu mateix pas el que l'omple de dubtes. No veu clar que tres individus que no tenen cap parentiu entrin a casa de nit i sense fer soroll, i es passegin per la llar familiar amb impunitat. Que no truquin a la porta ni saludin ningú, sinó que els monarques, tan fatxendes ells, assaltin literalment el pis i s'aprofitin de la somnolència infantil per evitar ser vistos. "Si els anem a veure a la tarda, per què a la nit entren a casa sense dir-nos res?", es pregunta. I es mostra inquiet, perquè vol que casa seva sigui una fortalesa inexpugnable, fins i tot per a aquests tres senyors de dubtosa transversalitat ètnica que asseguren arribar en camell a pobles i ciutats malgrat l'existència d'avions i línies d'alta velocitat. L'Arnau s'ha passat l'últim mes preguntant pels panys, per la seguretat de la llar, i davant d'això els seus pares han apel·lat a un concepte gairebé sempre infal·lible: la màgia. Com que els tres Reis són màgics, fan aparèixer els regals per generació espontània als menjadors de tot el món, i és aquesta mateixa màgia el que els atorga el do de la simultaneïtat. El nen compra la tesi, però no ha trigat a extrapolar-la. Aquesta mateixa setmana li ha preguntat al seu pare què hi ha al cel. Accepta que la màgia, sempre ella, ens porta d'estar morts a estar desperts en un altre món que, segons el seu imaginari, està més enllà del cel que veiem, per damunt dels avions i "més lluny que les estrelles". Però està molt encuriosit per saber què s'hi trobarà, és a dir, si també hi haurà pisos, joguines, parcs, zoos. Si estarem tots junts o, per contra, la cosa implicarà només veure els que s'han mort al mateix temps. El seu pare, que fa temps que ha deixat d'especular, decideix curar-se en salut i dir-li que com que no sabem com és el cel, l'important és que on som ara sigui sensacional i duri tant com puguem. També va comprar la tesi. Hi ha futur.
