Ara que ja som al 2013 i que ben aviat arribaran els Reis de l'Orient (que ara diuen que eren d'Occident i que a més aniran a una establia on per primera vegada no hi haurà ni bou ni mula), ara que som aquí potser que fem una mica de balanç i que després apuntem alguns objectius. Per començar, cal dir que el país ha canviat de dalt a baix, o que s'ha girat com un mitjó, des de la manifestació del passat Onze de Setembre. Si abans hi havia un projecte polític i una majoria que semblava que aspirava només a una millora del finançament de la nostra "comunitat autònoma" dins d'Espanya, ara resulta que una gran majoria de l'electorat no en vol saber res d'això (perquè ha quedat ?demostrat que sempre ens aixequen la camisa des de Madrid). I que l'única sortida que ens queda és votar favorablement en un referèndum i declarar-nos independents de segles i segles d'una incompetència catedralícia i d'una barra fenomenal.
En efecte, al llarg de dècades s'ha intentat tot i més a fi que qui aportava més a la caixa comuna no fos qui al final es quedés amb menys. Ens ho han venut des de governs de Jordi Pujol com la política del peix al cove; un èxit, però, que només podia ser-ho de debò quan CiU tenia la clau de la governabilitat d'Espanya i presidents populars parlaven català en la intimitat. Es va provar tot, de totes les maneres possibles, sempre amb el mateix resultat: al final sempre érem els que pagàvem més i els qui rebíem menys inversions. I entretant, a les Espanyes s'anaven construint trens d'alta velocitat caríssims entre capitals castellanes per a 9 o 10 usuaris (hauria resultat més barat pagar-los un taxi), o aeroports sense avions els directors dels quals cobren fortunes anuals per no fer res.
Els mateixos que ara ens parlen de federalisme (en el País de les Meravelles?) van arribar a encapçalar un nou Estatut que havia de resoldre d'una manera definitiva l'espoli fiscal al qual ens sotmet l'Estat espanyol. Però, ai, las!, senyor Navarro i actual cúpula del PSC, resulta que l'Espanya federal que vostès somien en realitat té un Tribunal Constitucional contundent com un cop de roc, m'entenen? I aquell nou Estatut va quedar en no res després de passar per les seves esmolades tisores (gens federalistes, per cert). Quan deixaran de somiar truites federalistes, vostès?
Finalment, i mitjançant un darrer intent (encara de caire unionista) per tal de provar l'encaix impossible del nostre país dins de l'Estat espanyol, sense sortir-ne espoliats i pagant el beure, Artur Mas i la coalició formada per Convergència i Unió es van treure del barret el conill del pacte fiscal (abans concert econòmic). Però com que els governs espanyols estan tan acostumats a dir-nos que no (per cert, mentre ens espolien i alhora ens fan circular per carreteres nacionals d'un perill mortal, plenes de camions, com la N-II), doncs li van dir que no a Artur Mas i es van quedar tan amples. D'això se'n diu visió d'Estat. Ara bé, també és cert que gràcies a aquella negativa ara som on som i aviat serem lliures de tanta barra i incompetència.
Dit això, què queda per fer pel que fa als objectius que dèiem abans? Molt, moltíssim; però com a mínim ara tenim una majoria al Parlament (CiU, ERC i les CUP), més Iniciativa, que també està a favor de celebrar el referèndum. Per tant, el full de ruta és clar i precís per primera vegada des de fa dècades. O sigui, celebrar el referèndum (malgrat l'oposició de l'Estat espanyol i les seves guerres brutes), intentant sobreviure a l'ofec econòmic que ja estem patint per part del Govern Rajoy, i salvant de les retallades el poc estat del benestar que ens queda. No serà fàcil, perquè en Montoro té la clau de la caixa i no ens donarà ni el poc que ens pertoca per llei (espanyola!). Bé, ja sabem que aquesta gent al tema de la llei li atorguen una qualitat extremadament elàstica. Ens poden declarar inconstitucionals en qualsevol moment i alhora no complir i per tant no fer complir les lleis que aproven entre ells (PP i PSOE) per majoria al Congrés dels Diputats.
Per cert, reprenent un moment el tema de la guerra bruta, només apuntar que si policies, jutges i tribunals de l'Estat espanyol tenen proves sobre finançament irregular de partits catalans que han governat durant dècades, per què no han dit res fins ara? No deu ser, potser, que des de governs del PP i del PSOE s'impedia actuar contra CiU per "serveis prestats a la unitat d'Espanya"? Si s'ha de saber la veritat, que es digui tota i sobretot que es demostri. I que no es tapi per més temps el cas Millet i l'escàndol del Palau. I alhora, també, que s'investiguin i si cal que es jutgin, condemnin i empresonin un munt de xoriços designats a dit pel PSOE i pel PP. Quantes presons noves caldrien a Espanya per encabir-hi tanta corrupció?
Ara, que res de tot això ens tregui la il·lusió d'anar a votar properament per una Catalunya finalment independent; un estat petit però ric que tindrà partits de dretes i d'esquerres i potser algun corrupte; però que tindrà també lleis, policia, jutges, sentències i presons.
