resulta evident que Catalunya -també les altres terres dels Països Catalans, però aquí em centraré en el Principat- viu immergida en una pregona crisi econòmica, política i social. Tal com succeeix en tota crisi, venim d'una situació i anem cap a una altra. El passat immediat ha estat molt dolent, de nosaltres depèn que el futur sigui millor.

L'anomenada però no realitzada democràcia espanyola ens ha encaixat en una mena de falsa autonomia que no ens porta enlloc. Això ha ajudat a provocar un desprestigi de la política instrumentalitzada a través dels partits. Resulta evident que anar a votar, els que hi van, perquè molts es queden a casa, és vist pels més desencisats com una manera molt insatisfactòria de participació democràtica i, en definitiva, com una acció inútil. Una de les conseqüències d'aquesta situació ha estat el naixement d'una onada de populisme assembleari que fa una ferum del reviscolament de l'anarquisme històric que tan nociu ha estat per a nosaltres. Els moviments populars assemblearis no poden aportar solucions als problemes actuals que patim, però, això sí, són un símptoma de la ineficàcia del nostre sistema polític i de l'aparent manca de perspectives que ofereix la democràcia representativa tal com funciona actualment.

Vivim en una societat que té la tendència a dividir-se en corporacions que acaben essent instruments per a la defensa d'interessos particulars. D'aquesta manera, el sistema polític, amb els partits i el conjunt de la seva estructura formal, està format per corporacions tancades que tenen la tendència de cercar l'assoliment de les seves finalitats internes. Això les aparta dels interessos de la població a la qual haurien de servir. Però, no ens hem d'enganyar, aquest tancament no afecta només el sistema polític, també hi ha corporacions en la societat civil que presenten els mateixos defectes d'enclaustrament. Un exemple, d'entre els molts que podríem adduir, el tenim en els sindicats i les corporacions professionals.

Tot això com a tendència, perquè a Catalunya, afortunadament, un nucli bàsic de la societat manté un tarannà i desplega unes actuacions que fan pensar que les estructures i les maneres de fer democràtiques bàsiques es poden mantenir i, fins i tot, enfortir, si es fan les reformes necessàries. La societat catalana s'articula en moviments per la seva pròpia dinàmica i com a conseqüència de la mancança d'unes estructures d'Estat pròpies. Multitud d'associacions de caire divers són la mostra de l'existència d'un nucli actiu de la població que es manté unit, quan es presenten situacions que afecten els fonaments de la convivència i de la identitat pròpia. Sigui quina sigui la seva funció específica, es converteixen en centres de debat i en nuclis on s'articulen les opinions col·lectives. En la conjuntura present, han desenvolupat tot un plegat d'iniciatives, com les consultes municipals per a la sobirania, manifestacions en contra de les accions sempre agressives dels diversos governs espanyols, o de caire positiu, reclamant la independència. Aquesta ebullició de la part més activa de la societat catalana a favor de la creació d'un Estat propi ha ?obli?gat el sistema polític a reaccionar, tal com ha de ser en una societat democràtica. Uns partits ho han fet a favor i uns altres en contra, però tots han hagut de fer-se ressò del clam de la societat civil.

El que es desprèn de tota aquesta situació és que a Catalunya la societat civil i el sistema polític practiquen unes dinàmiques que apunten vers el futur. La democràcia representativa en totes les seves versions coneix una crisi a tots els països, com també la coneix en el nostre, encara que per motius particulars. La sortida del cul de sac en què ens trobem tots plegats demana que els ciutadans no es limitin a votar, sinó que participin d'una manera activa en la solució dels problemes que es considerin importants per a la comunitat. Les democràcies occidentals s'han d'obrir de tal manera que facin possible la participació popular, més enllà de les eleccions necessàries. El resultat en serà la democràcia participativa i, si es va més enllà, la deliberativa. Doncs bé, jo diria que el que està succeint a casa nostra demostra que estem preparats per a aquest canvi substancial del sistema polític i, més encara, que es fan passos importants en aquest sentit. El nou Govern sembla que té pensat de crear un consell assessor obert al teixit associatiu. Amb aquesta iniciativa, si finalment pren cos d'una manera efectiva, l'estructura governamental catalana se situaria a primera línia dels intents de reconstruir la democràcia contemporània i alhora, deixeu-m'ho dir, enllaçaria amb la tradició política consuetudinària malmesa per la derrota militar del 1714 i el Decret de Nova Planta.

"O reaccionem o morim", ha dit darrerament Francesc Homs, jo més aviat diria que, si no mantenim la reacció que s'ha produït els darrers mesos, morirem. Es tracta de solucionar els mals que té la societat catalana; uns mals que afecten tant els qui defensen el dret a decidir com els qui hi estan en contra. Clar i net: acabar amb l'ofegament que representa la legalitat espanyola afavoriria els uns i els altres.