L'any 1996 vam preparar un congrés sobre la idea federal a la UIMP. Vam reunir al palau de Pineda Pérez Royo i Carme Chacón i d'altres estudiosos que ara no vénen al cas. El primer ja era el jurista de capçalera del PSOE, i la segona, llavors professora de la Universitat de Girona, formava part de l'equip de Zapatero. Recordo les seves cauteles i reserves. Va ser una trobada incòmoda, ja que ningú acceptava en aquell temps que es tinguessin interessos reals en la idea federal. El cas és que llavors encara hi havia temps per a un debat serè destinat a aclarir el futur constitucional espanyol; aquest assumpte no estava a l'agenda política i ningú podia pretendre que el rellotge dels universitaris marqués el temps dels polítics. Però si hi ha generositat i franquesa, i si la intel·ligència es lliura amb llibertat al seu assumpte, llavors és possible que quan l'agenda política marqui la seva hora, trobi en la mateixa societat els suficients referents solvents com per generar un sentit comú sòlid i eficaç. Una transformació federal de la nostra Constitució, per descomptat, necessitava d'una preparació pedagògica seriosa i constant, i alguna cosa d'això es buscava en aquella trobada. Res més travessat pel prejudici que la idea federal, i sorprèn que persones sense cap formació política, com la Sra. Cospedal, s'expressin de manera tan despectiva sobre una cosa que ignoren completament. Però no només per a ella sembla necessària i urgent la pedagogia.

En una trobada a la meva Facultat de la Complutense de Madrid, en ple govern de Zapatero, el professor Santos Juliá es negava a acceptar l'horitzó federal amb arguments espuris, que donaven per bo l'amateurisme d'Ortega en assumptes de forma política. No és que el PSOE abandonés la necessària pedagogia perquè aquest projecte pogués ser entès per molta gent, és que va deixar de vincular-se a una idea que no semblava tenir relació amb el futur espanyol. Mentrestant, tot ha crescut en sentit contrari.

L'error fonamental de la dreta política espanyola no resideix a tenir una idea de nació espanyola. Això és legítim. L'error resideix a pensar que amb aquesta idea ja es té alguna cosa, i alguna cosa així com una nació constituïda. El segon error és tenir una idea de la nació espanyola de tal índole que impedeix una constitució sòlida. En suma, la dreta espanyola creu que el procés constitucional espanyol, inaugurat el 1812, ha estat tot un èxit. Però fins i tot l'èxit històric del 1978 ningú pot entendre'l com a definitiu, atès el grau de reserves, cauteles i compromisos ambivalents amb què es va tancar. Per tant, l'error fonamental de la dreta resideix en què creu que Espanya ja és una nació plenament constituïda i que no ha de tocar-se una coma de res. Això no és així mai, però encara menys en el cas espanyol. Per descomptat, la vida històrica sempre produeix sordes mutacions constitucionals. En el cas del nostre Estat de les Autonomies, era fàcil comprendre que per a unes realitats com Catalunya, la Constitució de 1978 no ?aconse?guia el sostre d'autogovern que el Principat havia tingut en altres èpoques històriques, mentre que en altres territoris, com Andalusia, anava molt més enllà de la seva vida històrica passada. En tot cas, l'experiència inèdita d'una democràcia que compleix 35 anys i d'unes noves autonomies requereix una avaluació i, per descomptat, una reforma institucional.

En aquella trobada de la UIMP, Pérez Rosego va dir una cosa que no oblidaré. Andalusia no és perifèria, és centre. Ara sabem el que això significa. Andalusia es disposa a defensar l'Estat de les Autonomies vinculant el PSOE a una reforma constitucional federal. És centre perquè té una idea d'Estat i la proposa com a mitjancera entre la independència de Catalunya i la fixació a la lletra constitucional. Ara, com abans, el federalisme és l'única sortida oportuna per perfeccionar la Constitució de 1978, millorant la seva lògica i mantenint una fidelitat bàsica als seus plantejaments de partida. I el PSOE fa bé de proposar aquesta agenda de reforma constitucional de manera nítida i clara.

Això implicarà reptes importants, com canviar l'actual Tribunal Constitucional i donar garanties a les Autonomies que hi tindran veu suficient per defensar els seus ordenaments propis. Sens dubte, els poders del Senat hauran de ser augmentats fins a donar-li poder de veto a certes majories qualificades. Aquí el model europeu serà útil. Una Espanya federal en una Europa federal és la consigna adequada. Per a això cal donar als poders autonòmics més capacitat de cooperació amb el legislatiu (aquest és l'origen del problema català), però menys poder en l'executiu central, just el contrari del que tenim avui. I per descomptat, hem de reflexionar sobre l'experiència de gestió realitzada per certs poders autonòmics que han portat a la ruïna els seus respectius pobles. Cal disposar mesures de correcció que puguin impedir-ho. Totes aquestes coses són molt necessàries.

Però el problema és que la classe política espanyola té l'11% d'acceptació entre la població. Amb aquesta dada a la mà, ni es té legitimitat per mantenir-se en una idea errònia, abstracta, antiga i confusa de nació, ni força per avançar cap a una solució adequada per a Espanya. Una reforma constitucional es pot convertir en una manera d'augmentar el prestigi de la classe política, però també es corre el risc que fins i tot la proposta correcta quedi desprestigiada per la falta de credibilitat de qui la posa sobre la taula. La pregunta final és si el PSOE serà capaç de convèncer la ciutadania que amb aquesta reforma constitucional també tindrem una classe política més presentable. Les dues coses han d'anar juntes. La qüestió segueix sent la pedagogia política, una cosa que els nostres partits polítics han abandonat des de fa diverses dècades.

Però estem en una situació insostenible, i el PP ha de saber que la seva majoria absoluta permet mantenir la màquina governativa, però des del punt de vista polític és fum. Quan només l'11% de la població està contenta amb la classe política, tot està agafat amb pinces. La sospita que tot, nació abstracta i reforma federal, sigui una fugida cap endavant perquè tot segueixi igual, és massa intensa i constitueix ?l'obstacle més important per a una ?pedagogia política eficaç. Però ja no tenim ni marge ni temps. L'agenda dels universitaris no té per què marcar l'agenda política, per descomptat. Però això no vol dir que l'agenda política sempre sigui la correcta.