Moltes campanades, onze o dotze, cauen a l'estretor del carrer de la Força que els fa d'amplificador. Les campanades de la Beneta acompanyen uns transeünts especials que omplen el carrer de gom a gom. Són els turistes, que han succeït quant a nombre el col·lectiu d'estudiants que transitaven aquí quatre vegades al dia, abans de que diversos centres d'ensenyament abandonessin el Barri Vell. Aquells estudiants que entre moltes assignatures hi tenien diverses llengües estrangeres ara podrien practicar amb els grups que amunt i avall fan de la Força una singular torre de Babel.

El carrer era conegut aleshores amb una imatge molt diferent de l'actual. Si desendrecem els records veurem molts de gats escanyolits i ens il·luminarà una escassa llum elèctrica de bombeta groguenca. A mig carrer, un bar -i només un- tenia l'imatge d'un aiguafort d'en Goya. Per l'extrem nord el portal de Sobreportes s'investia d'una estranya negror de captard a punt per La fi del món a Girona, de Ruyra, i era l'encarnació perfecta del fred negre de Girona. La basarda hi prestava un aire de vertader Finisterre. Tot el carrer de la Força deixava anar una fortor especial, entre fum de llenya i claveguera de dubtosa solvència. Un dia a l'any a tots aquells efluvis s'hi afegia una inoblidable olor de ginesta, per Corpus, al pas de la custòdia treballada a principis del segle XV.

La Força era tot un petit univers. Sense ànim d'esgotar la llista hi teníem dues fleques, dues impremtes i un enquadernador, dues tintoreries, un rellotger, un òptic, diverses botigues de queviures, una empresa del sector paperer i una fàbrica de xocolata. I Ràdio Girona, l'EAJ38, històrica pionera. Però el que concedia més caràcter de minúscul i complet món era que a la Força hi havia a un extrem, al número 22, la senyora "Coloma Clopés professora en partos", com deia el rètol del balcó, i a l'altre extrem (ja al carrer Carreras Peralta) hi tenia el taller la funerària Pumarola. Principi i fi, tot encerclant el temps de viure.

Molts gironins havíem escoltat incomptables campanades, al carrer de la Força. No podíem pas veure venir cap canvi com el que hi ha succeït. Ara hem vist que aquell alè senzil, laboriós, auster i sacrificat d'un carrer emblemàtic duia el germen d'un creixement, per llei de vida, que hi havia allí l'inici d'una evolució, d'un emprendre el vol d'una nova ciutat. Però com diu Isabel Clara Simó "davant d'un paisatge desagradós hem de ser capaços d'arrufar el nas, però tot i així l'estimem i li tenim tendresa." Descriure paisatges és dificil perquè sempre hi poses bona dosi d'interpretació personal.

La crònica d'aquell temps reculat no la poden pas entendre els turistes actuals de quarts de dotze del migdia radiant. El carrer de la Força té un ús intern, per als gironins. Aquí, els qui hi hem passat -i gairebé viscut- sabem que com deia un pensador "si existeix una forma d'estimar aquesta és la memòria." Posats a buscar un símbol de la vitalitat ciutadana, trobem la moderna paternitat del carrer de la Força sobre un seu fill, el carrer de Sant Llorenç, que havia estat un fill amagat durant mitja vida, que només podíem sospitar que existia, perquè el portal sempre tancat, fet de fusta bombada per la putrefacció, dibuixava un cert estat de bona esperança, com una silueta de feliç gestant a punt d'infantar el canvi d'una ciutat.

Continuaran baixant quarts i hores de la catedral. A la vida de la Força la succeirà una altra i una altra. Sentir-se anella d'una cadena que no s'acaba comporta engegar les movioles entranyables que portem a dintre i no ens deixen mai del tot. Com els batecs del cor.