Les històries d'amor solen ser un xic ensucrades, plenes de tòpics, però n'hi ha que t'alcen l'esperit i et reconcilien amb l'ésser humà. Com aquest empordanès inquiet, que pren el tren a Sant Miquel de Fluvià, i després d'una lluita d'anys i anys, ha aconseguit descobrir la identitat de la seva mare.
Aquest senyor, que ultrapassa els noranta anys, ha estat anys i panys lluitant amb la burocràcia oficial per descobrir la identitat de la mare que el va haver d'abandonar per les condicions socials i econòmiques en què vivíem fa més de nou dècades, i que va seguir el procés d'adopció, visitant-lo regularment, fins que va saber que una família li podia donar estabilitat i educació. Rosa, la mare, segurament amb tot el dolor del cor, el va haver de deixar en altres mans; però ell a través del temps, a còpia d'esforç, i reclamacions oficials, l'ha fet reviure un xic, en tornar a la seva memòria, ara amb noms i cognoms. L'empordanès, enamorat de la música, somia en dur un ram de flors a la tomba de la mare, i segurament l'objectiu, que serà difícil i ple de problemes, el farà seguir endavant i posar-hi totes les energies possibles. Imaginen una història d'amor més perllongada i més emotiva que la lluita d'un fill, a l'hivern de la vida, per recuperar la seva identitat, i retrobar la petja de la mare biològica? Segurament n'hi ha poques. Quan ens mostrem desenganyats, sempre hi ha ?exem?ples al voltant que ens fan veure les coses de forma diferent: que et fan intuir que no tot són manipulacions polítiques o desigualtats per solucionar. Tenim exemples per emmirallar-nos i somriure.
