Des de fa un temps tot el que fan els socialistes espanyols o catalans es posa en dubte. Consideren que és qüestió de la premsa, o de la desafecció política o fins i tot de la ràbia per la crisi. Els socialistes apareixen representats a Catalunya d'una manera i a Madrid, de la contrària. En tot cas, un nexe comú: no s'hi pot confiar.

No és culpa de Carme Chacón, ni de Rubalcaba, ni de Pere Navarro ni molt menys de Juli Fernández. És de tots alhora. Perquè tot plegat ve de molt més lluny. La credibilitat dels socialistes se n'ha anat en orris pel relat anticapitalista de la crisi. Bona part de l'electorat creu que d'aquest forat no podem sortir sense que s'hagi passat factura als bancs, a les empreses i als polítics que no van evitar el desastre. No fa gaires anys, era el PSOE allà i el PSC aquí qui estava al poder.

A l'oposició, els socialistes volen evitar desnonaments, aturar la pobresa, lluitar pel respecte a la democràcia i fins i tot defensen els serveis públics. Però quan han governat han fet tot el contrari. I l'electorat té el record molt present i defensa el dret a desconfiar del PSC.