Se'n va Guardiola a la Gran Poma i als catalans ens ha faltat temps per trobar-li substitut com a guru de capçalera. Tal honor ha caigut en Kilian Jornet, que tot i viure tan apartat del mundanal brugit com l'avi de la Heidi, no hi ha dia que no aparegui a TV3 -la seva convivència en una rulot amb Albert Om és ja un clàssic com el Don Juan per Tots Sants-, que un diari no regali el seu documental o que no en circulin els pensaments per les xarxes socials -ja es recullen en webs específiques!- i qui sap si en les carpetes de les adolescents que al meu temps lluïen rimes de Bécquer. Jo he deixat d'anar al restaurant xinès per por que a la galeta de la sort m'hi surti un pensament jornetià.

En principi no sembla que excel·lir en una activitat esportiva atorgui el do de la saviesa. Almenys jo no em veig seguint els consells vitals que em puguin donar Sergio Ramos o Poli Díaz. Potser sí els de George Best, que va declarar que gran part dels seus diners els havia gastat en cotxes, dones i beguda, i la resta els havia malgastat. Això són consells i no els d'un cumbaià de muntanya.

Es deu valorar de Jornet que parli català i no aixequi la veu, dues condicions clau per ser elevat a sant laic dels catalans. Guardiola -res més que un gran jugador i entrenador- les posseïa, i només va haver de dir que ens hem d'aixecar "ben d'hora, ben d'hora" perquè un exèrcit de papanates ho repetís com si ho haguessin escoltat de boca de Sòcrates. Potser fins i tot algun ho va fer, per adonar-se ràpidament que, com al llit, enlloc.

Al pobre Jornet -pobre perquè, igual que Guardiola, no té culpa que els catalans l'adoptin de mascota- se li acut de dir per exemple una obvietat digna de Coelho com "fracàs és no ser feliç" i si es descuida l'hi graven en unes taules de pedra i ho converteixen en llei, aprofitant que ell també predica des d'una muntanya.

Per Déu, que és només un noi que salta i corre per la muntanya: oi que a ningú se li acudiria preguntar a una cabra pel sentit de la vida?