Gran rebombori per la campanya "On vas, envàs?", i no és ?estrany: sembla ser que aquesta oda a la recollida selectiva té, efectivament, interessos selectius i poc vinculats al noble exercici del reciclatge. A més, si es prova d'accedir al web per informar-se, tot és molt confús. El famós anunci, en qualsevol cas, transcendeix qualsevol debat sobre la publicitat i els seus objectius. Sí, és indubtable que ha aconseguit que se'n parli, però aquí el tema és la legitimitat dels seus autors per martiritzar l'espectador amb aquesta irritant cançoneta que treu el pitjor d'un mateix. És escoltar-la i alguns notem que s'activa una cèl·lula dorment que converteix la de "Homeland" en un grup escorta. Es fica al cap i dissol la frontera entre el bé i el mal, et sents com Bruce Banner exposat als raigs gamma. Una suor freda et recorre l'espinada quan mires les seves protagonistes actuant com si estiguessin en un anunci de 50 anys enrere i penses en què diria Don Draper d'aquests anacronismes. No és, però, un cas aïllat. A Girona, uns plafons convenientment situats a prop de places i parcs alerten de la necessitat d'evitar que els gossos es caguin al mig del carrer. La imatge mostra el dibuix de l'animal i, a la part posterior, la seva defecació encara fumejant. D'acord, el carrer ha d'estar net, res a discutir. Però hi ha dos factors de la imatge que criden l'atenció. Un és que la caca és molt més gran que el gos, convertint la bestiola en un entitat mutant que podria enterrar-nos en una muntanya de merda i ressuscitar les llegendàries mosques de Sant Narcís. L'altre és que la caca, als plafons, plora, se suposa perquè l'han plantat on no tocava. No s'entén que la caca plori, perquè al capdavall és un residu passiu a qui li importa un rave on acampar. Però també hi ha una altra lectura possible: plora perquè ha vist l'anunci de "On vas, envàs?" i encara es pregunta per què determinades administracions insisteixen a tractar el ciutadà com si fos idiota.