Fa més de quaranta anys que vaig entrar per primera vegada a l'Arxiu Municipal de Palafrugell. Hi vaig confirmar el mateix diagnòstic que havia fet a d'altres municipis. En el context dels anys setanta i anteriors del segle XX, la memòria històrica no comptava gens. Els lligalls s'apilonaven de mala manera en el darrer pis de l'Ajuntament amb les finestres obertes i sense vidres, els coloms senyorejant i voleiant entre papers, la humitat era un estat d'impregnació general, i la descurança absoluta. No semblava haver-hi cap interès ni pels testimonis de la història més recent ni els de la història més remota. M'obsedia la sensació de veure que les arrels més fondes, el sentit últim de la vida col·lectiva i comunitària estava abandonat a l'atzar climatològic. Sentia un punt de ràbia i de rebel·lia per una actitud que em semblava denotar una indiferència generalitzada o una actitud d'indolència premeditada cap al patrimoni col·lectiu i històric. Dominava la idea d'un fals pragmatisme, d'arrels ideològiques, segons la qual els papers vells no servien per a res. I, en canvi, molts teníem i tenim el convenciment que un poble sense història és un poble sense destí, fins al punt que ens sembla imprescindible construir el pont de la història i encadenar amb anelles sòlides el passat, el present i el futur, afegint baules a la vida que es renova. Només així entendrem qui som, d'on venim i on volem i podem anar.

He tornat diverses vegades a l'Arxiu de Palafrugell. Vaig assistir a la inauguració de les noves instal·lacions a l'edifici del costat de l'església, i vaig tenir la plena confirmació que la represa de la democràcia als ajuntaments, l'any 1979, havia acabat amb una història ignominiosa i que finalment s'havia pres consciència del valor i de la importància dels testimonis històrics. Aquí treballa d'arxivera municipalm la M. Concepció Saurí Ros, que té cura dels fons i de la dinamització de la recerca històrica, documental i gràfica, i de les publicacions notables que Palafrugell dedica, des de fa ja temps, a la seva història.

La darrera vegada que hi he anat, l'any passat (2012), l'arxivera em va oferir les últimes publicacions de la col·lecció de monografies sobre la història de Palafrugell, i em va dedicar el seu llibre Àngela Clos Batlle. La primera regidora (Palafrugell, Associació de suport a la dona de Palafrugell, octubre de 2012). La mateixa autora, em va cridar l'atenció sobre el paral·lelisme amb l'Antònia Adroher i vaig assaborir de seguida el contingut del llibre de la M. Concepció Saurí.

Àngela Clos Batlle (Cantallops, 24-8-1897- Veneçuela, 8-IX-1988), era filla de Pere Clos un ramader de Cantallops i de Rosa Batlle de la Vajol, i vivien a Agullana des de 1904. A Agullana mateix, l'Àngela es va casar amb Ramon Gou, nascut a Barcelona però fill de pares de Castelló d'Empúries i Capmany. L'Àngela i en Ramon es van traslladar a viure a Palafrugell l'any 1926. Treballarien a la fàbrica, l'Àngela a can Mario, i seria nomenada consellera de l'Ajuntament el dia 17 d'octubre de 1936, en representació del Sindicat Únic d'Oficis Varisa de la CNT. En Ramon va morir a la guerra, al front de Madrid pel maig de 1938. L'Àngela s'ocuparia, a l'Ajuntament, successivament dels temes de sanitat i serveis socials i posteriorment dels de cultura. Va emprendre el camí de l'exili primer a França, a Saint Cosme de Vair, i finalment a Veneçuela.

Encapçala el llibre un pròleg de la professora Mary Nash i el tanca l'article "Dones d'abans i de sempre" de Jaume Guasch, publicat a la Revista de Palafrugell (març de 2006).

La M. Concepció Saurí, amb un llenguatge clar, amorosament, amb tendresa i emoció, amb to literari ens condueix pels camins de la seva recerca. Explora el fil primíssim de la memòria i teixeix lentament, laboriosament, un relat que ressegueix la geografia i els testimonis documentals de la vida de l'Àngela, als arxius i al pou de la memòria dels fills, amics i familiars. Busca testimonis directes, remena actes municipals i fulls d'empadronament, interroga fotografies, intenta reconstruir el camí de l'exili. Hi ha fils que es trenquen, com el de la seva darrera carta a Rosa Gou Clos, filla de l'Àngela, a Veneçuela que roman sense resposta, i hi ha, en canvi, ponts nous que es drecen per a fer-nos saber la intensitat de les vides, de les emocions i dels drames viscuts entorn de la Guerra Civil espanyola. Els projectes interromputs, les vides trencades, les mirades perdudes, el pols de la llengua que es transmet i no s'apaga en terres llunyanes. La vida intensa feta de conviccions i d'ideologia, i l'adaptació més pragmàtica, passant pàgina, a les necessitats vitals de la supervivència en els camins de l'exili.

La M. Concepció Saurí ha fet una contribució a la recuperació de la memòria de la condició de la dona, al seu paper en la història, a la reivindicació dels valors de la igualtat i a desfer la teranyina de silenci que ha amagat durant molt de temps aquest paper.

He escrit més d'una vegada que hi ha com a mínim dos exilis, el de la notorietat i el de l'anonimat. Hi ha milers de famílies anònimes a l'exili, hi ha milers de dones compromeses i ocultes en el silenci de la història, hi ha molts camins per explorar encara per refer el cabdell de la nostra història col·lectiva.

A molt pocs dies de la mort de Carolina Rahola, filla de Carles Rahola, que va viure i conservar la memòria del pare, en un exili de silenci interior, aquesta és una reivindicació que ens serveix per refermar el valor de la història i la memòria col·lectives i del paper que hi ha tingut la dona, i que cal subratllar.