Homs diu que la proposta conjunta d'ERC i CiU sorgeix de la radicalitat democràtica. Després valora aquesta aposta com "un exercici escrupolós de la democràcia". Duran, per contra, diu que cal començar de nou en l'assumpte de la declaració pel dret a decidir de Catalunya. La seva proposta real és "que fa falta no arrossegar a IC-Verds i els socialistes, sinó fer-los copartícips des del primer moment d'una proposta que no sigui de ningú, sinó de tots en general". Respon potser a Jordi Turull, portaveu de Convergència en el Parlament, qui assegura que la seva formació "ajudarà [!] que el PSC pugui sumar-se a la declaració de sobirania pactada amb ERC". Dolors Camats, per la seva part, ha confessat que tant CiU com ERC li han reconegut que han comès un "error de fons" amb aquest acord. Junqueras, una mica abans, havia demanat la dimissió de Duran per l'assumpte Pallerols.

Totes aquestes declaracions a la vegada no quadren. Si Homs considera que les manifestacions dels polítics espanyols són inquietants, amb tanta evidència podríem dir que les declaracions dels polítics catalans no ens deixen tranquils. No ofereixen l'aspecte de formar un grup que constitueix una nació, sinó més aviat un conjunt de polítics aficionats que no saben fer les coses bé. La creença més poderosa de la reivindicació sobiranista catalana, la que ancora en el cor de molts catalans, podria ser que, amb la classe política d'Espanya, no es pot estar de manera solvent, digna, eficient, justa i lliure.

Però a vegades la classe política de Catalunya dóna mostres de ser massa semblant a la de la resta d'Espanya, tant que bé podríem fer-nos la pregunta de si de cas no comet certa ingenuïtat, molt pròpia de l'ésser humà. Dificultats amb l'autopercepció, es diu. Hi ha alguna diferència entre el cas Treball i la trama Gürtel? Potser és menys escandalós el que sabem del Palau i altres coses? D'on llavors aquest complex de superioritat? O una de dos: o la seva classe política és més cínica encara que l'espanyola, o la seva població és encara més ingènua que la ciutadania espanyola. Nosaltres, els espanyols del carrer, no aniríem darrere dels nostres polítics ni al cap del carrer, llevat que s'esforcessin molt a demostrar-nos alguna cosa. Els ciutadans catalans semblen disposats a seguir als seus líders cap a una aventura que per a qualsevol observador imparcial no ofereix garanties. La pregunta és per què.

I només hi ha una resposta. Perquè encara es fien menys d'allò que pugui venir dels polítics espanyols. Això ens porta a comprendre alguna cosa del patetisme de la situació. I és que la part independentista de l'electorat català, força decebuda de l'experiència del tripartit, de la forma general que es va portar el procés del nou Estatut i de l'actuació del TC, per descomptat enverinada, està disposada a donar un vot de confiança més, però només un, a la seva pròpia classe política d'ERC i CiU. Això pressiona a favor de la radicalitat del procés. En realitat no hi ha escenari alternatiu. D'aquesta manera, Catalunya torna a estar en un d'aquests escenaris històrics de carril fix. No és falta de ?prudència de l'electorat. És falta de prudència dels qui han promès amb mitges paraules i ara han de prendre seriosament el seu propi joc, sota pena de perdre tota la ?confiança de la gent. Situats entre la pressió de l'Estat sobre el dèficit, una política de retallades, una vigilància amb lupa dels aparells mediàtics i l'última ?oportunitat de rebre la confiança d'un electorat irat, els polítics de CiU i ERC no tenen una ?altra opció. Això confereix a tot el procés una tensió que només resistiran els que mirin les coses amb pathos de distància.

Si fer el pas inicial ha generat tantes divergències, excuso dir les que produirà el futur. Però en tot cas, fins ara tot té un aspecte que no sembla compatible amb la puresa democràtica i amb la neteja pròpia de la justícia política. S'ha dit mil vegades. Un govern en minoria, que això és el govern de CiU, i que ha disminuït de manera dràstica la confiança electoral, s'embarca en un procés que, si es compleix, tindrà com a conseqüència inevitable que les oportunitats de ser desplaçat del poder disminueixin de manera dràstica en el futur. S'usa el poder per millorar oportunitats de poder. Institució que ha de defensar la totalitat dels catalans, el Govern usa el poder per transformar en pàries un bon nombre de catalans.

Aquesta visió de la democràcia espanta, com va espantar la marginació completa i innecessària del Pacte del Tinell -l'origen verdader de tots els mals. Com a poder executiu, Mas assumeix les funcions del legislatiu de manera clara, se sostreu al Parlament, forja un acord precipitat i esquemàtic, ple d'ambigüitats i cauteles, i a partir d'aquest moment es considera autoritzat per engegar mesures que no només trenquen tota neutralitat ?institucional en el procés de consulta, sinó que permeten operar com si el resultat d'aquest referèndum ja s'hagués produït i com si el seu sentit fóra a fortiori el que avala les seves pròpies mesures executives que ja postulen la independència. Tot es converteix així en un procés autoprofètic. Anomenar això puresa democràtica ofèn.

No hi ha forma de descriure aquest procés excepte com un nyap més aviat casolà i els observadors europeus no deixaran d'anotar-ho. Fa temps vaig escriure en aquesta mateixa columna un article titulat "Epimeteu cristià" i feia referència a un poema en el qual s'identificaven els terribles dies de la guerra europea. Hi vaig concloure que l'única manera que la porta del futur s'obria per a l'Europa que venia de 1945 era la del dret. Aquesta porta es va obrir i amb aquesta el futur. Enfront del dret, les apel·lacions a la radicalitat democràtica no deixen de ser ambigües i la seva forma d'obrir el futur, incerta. No deixem mai en l'oblit que Europa no acceptarà una lectura que no s'ajusti al dret. És així.

Els temps en els quals per crear dret legítim calia invocar l'autodeterminació van abandonar Europa el 1945. Ningú acceptarà aquesta lectura que porta a considerar que el dret vigent és il·legítim i que els Estats que es reconeixen en els seus tractats són injustos. Això és el que subjau al curs de les coses emprès pels governants catalans, i ningú pot seguir-los per aquest camí. Ni tan sols els ciutadans poden creure que el seu vot ja és una sentència en aquest sentit. Ni tan sols la política, i menys la política democràtica, pot ?clausurar el dret. L'abc de la cultura republicana -llegeixi's JeffersonMadison- hauria de saber que també la decisió democràtica del present està vinculada al dret votat en el passat. I només és vàlida perquè en procedeix. La radicalitat democràtica no pot trencar el dret ni dirigir-s'hi en contra. Quan veiem els polítics catalans ignorar aquest senzill raonament es descobreix l'inevitable. Problemes d'autopercepció.