He de confessar la meva perplexitat en llegir la proposta de resolució parlamentària de CiU i ERC sobre el dret a decidir. La majoria de Catalunya va dir el 25N que volia una consulta sobre el dret a decidir. Aleshores, a què venia, ara, la referència a l'"estat propi" en aquesta proposta? No havíem tingut prou enrenou amb la proposta de referèndum? Encara no hem apagat un foc i ja n'encenem un altre? Quina necessitat hi havia d'explicitar-ho? És que hi ha algú a Europa -per no dir al món- que ja no sàpiga que Catalunya vol ser independent? Qui pot pensar que, en aquesta fase inicial del procés, alguna institució europea ens farà costat amb declaracions oficials d'aquesta mena? Per què provocar els molts catalans que no estan d'acord amb la independència i, en canvi, sí, amb el dret a decidir? No van pensar en la resposta d'Espanya davant d'una "provocació" institucional que la posa en evidència en l'àmbit internacional? Era necessari satisfer els més "fans", en lloc d'aplicar-se a convèncer els més "centrats", que són majoria? A qui se li acut insistir, d'entrada, en allò que causa més rebuig? I sobretot, no era millor esperar una fase més avançada, per exemple, quan es constati en referèndum que som majoria els qui volem ser independents? Política vol dir, entre d'altres coses, visió de futur, és a dir, paciència.
Però això, pel que veig, no és possible. La federació CiU no ha estat mai independentista, i molts dels seus simpatitzants es conformarien amb una proposta fiscal adient. I d'ERC, no cal parlar-ne. La història demostra la incapacitat d'aquest partit de fer política amb majúscula. Finalment, s'han fet enrere, però el mal ja està fet.
