En acabar de llegir Liquidació final, del grec Petros Màrkaris, s'aconsella respirar profundament i somriure amb ironia. La trama de la segona obra de l'anomenada trilogia de la crisi, narra les accions d'un justicier solitari dedicat a ficar el dit a l'ull d'alguns defraudadors del fisc que són comminats a passar comptes sota l'amenaça d'ésser assassinats. Un assumpte de rabiosa actualitat a Espanya on, en lloc de perseguir els delinqüents de coll blanc, se'ls posa una catifa vermella en forma d'amnistia fiscal encoberta.
Cal recordar que a la primera novel·la, Amb l'aigua al coll, els banquers són l'objectiu d'un desconegut que comença a decapitar-ne uns quants al mateix temps que empapera Atenes de cartells incitant la gent a no pagar els seus deutes als bancs.
En ambdós relats, Kostas Kharitos, un comissari de policia desenganyat, escèptic i sorneguer amb opinions políticament incorrectes, anirà de corcoll mentre deambula per una ciutat col·lapsada per les manifestacions de protesta contra l'austeritat. Els ciutadans emprenyats surten al carrer per rebutjar les humiliants condicions de Brussel·les i Berlín.
Des de la primera pàgina, el lector copsarà la situació d'un país on els joves no troben feina, els jubilats no poden subsistir fins al punt que alguns se suïciden per no fer nosa i els immigrants busquen restes de menjar en els cubells d'escombraries. Aquests fets succeeixen mentre els grecs rics se les enginyen, com han fet sempre, per no pagar impostos i els grecs empobrits només poden indignar-se davant l'escandalós frau fiscal.
L'autor relata l'ansietat quotidiana d'una població torturada pels sacrificis, l'angoixa per les properes retallades salarials, la desesperació per la precarietat dels serveis públics i la desmoralització per la ineficàcia de les mesures adoptades.
En una conversa entre una agent i el seu cap, ella li etziba que "molta gent ha llançat la tovallola i ha caigut en el fatalisme" però, a continuació, afegeix amb orgull que hi ha dues classes de persones: "aquelles que ajupen el cap i aquelles que obren caps". No va desencaminada. En la realitat, el malestar creixent podria provocar un esclat social de dimensions desconegudes. Algunes enquestes pronostiquen una explosió social que seria una mena de catarsi, un alliberament del pes d'una feixuga carga, absorbent i traumàtica allunyada fins ara de la consciència de la gent mitjançant el mecanisme del temor.
En aquesta línia s'expressa al final de la novel·la el comissari quan confia que la seva filla, tot i que segurament no coneixerà dies millors, almenys podrà lluitar per evitar-ne de pitjors.
