La corrupció sembla que viu uns grans moments. Se'ns confirma el que hem temut durant molt temps: la nostra societat està fins a tal punt viciada, que certs individus es prenen els béns i els contractes públics com si fos una rifa que els ha tocat.

Alguns dels corruptes n'han esdevingut per por, d'altres per covardia o conformisme, d'altres per set de poder i de lucre. Tanmateix, no n'hi ha prou amb una aliança "natural" entre corruptors, nous rics i covards. Cal afegir-hi altres individus que no hi actuen directament, però que permeten a la corrupció funcionar a llarg termini amb total tranquil·litat. Generalment són subalterns i persones en posició d'autoritat. Tothom al seu voltant ordeix. Ells... no! Ho saben tot, però deixen fer. Creuen així tenir les mans netes, i intenten oblidar o ho fan veure. Es diuen: la nostra tasca no és jutjar el sistema, tot i corrupte, sinó que només exercim la nostra feina de la manera més eficaç possible. Aquests còmplices ofereixen el món, del qual diuen que en són els garants, a la salvatge depredació.

La forma tan alegre, gairebé petulant amb la qual els corruptes sovint testimonien el seu delicte, ens deixa terriblement pensatius quant a l'extensió i profunditat d'aquesta corrupció en les institucions públiques. Les mesures legislatives i judicials no són suficients.

No estem davant d'unes quantes pomes podrides que només caldrà separar de la cistella perquè tot torni a la normalitat, sinó que estem davant d'una cistella podrida que podreix les pomes. Efectivament, la societat actual ofereix una terra fèrtil a la corrupció i li promet un brillant futur. Arreu, individus mancats de tota preocupació quant a l'abast dels seus actes i actuant en nom de la lògica utilitarista, de rendibilitat, d'eficàcia, de productivitat, cada vegada més són incitats a comportar-se com a simples subordinats. Per sostenir aquesta "mà d'obra" ben constituïda, les mateixes universitats es dediquen cada vegada més a la formació de "cervells d'obra". Individus a qui no se'ls demana pensar, jutjar, sinó que compleixin estrictament la seva tasca, com a bons tècnics sense carregar-se de consideracions normatives, ètiques i socials. Ni del bé comú, per descomptat!

La corrupció en el món polític no és estranya i no pot estar dissociada del sistema empresarial i de les finances que erigeixen en sistema l'art de la maquinació legalitzada. Només cal tenir presents els centenars de milers de milions de dòlars que les grans empreses acumulen en els paradisos fiscals amb total impunitat; les empreses que fan desaparèixer com per art de màgia els seus guanys en els llibres comptables per no pagar cap impost a l'Estat; o els especuladors que juguen amb els deutes, les pensions, l'aliment... -la vida mateixa de les persones. No són sinó alguns exemples del culte de la religió capitalista que eleva al rang de virtut cardinal l'afany de lucre.

Davant d'aquesta corrupció banalitzada, no estem davant de l'exigència d'una revolució espiritual? No pas aquella que proposa la dreta conservadora o religiosa, aquella que serviria a la "seguretat dels amos, al prestigi dels funcionaris o a l'estabilitat dels governs" per parlar com Bernanos. L'alè fred del control, de la submissió i de la disciplina. D'aquest moralisme de l'ordre, no en tenim necessitat. Per contra, és indispensable l'alè que ens permeti mantenir-nos ferms, inviolables, en el respecte a la dignitat humana i en la defensa del món, inspirant la insurrecció contra la barbàrie depredadora i canviant la culpabilitat per la responsabilitat joiosa a l'esguard del món. Una espiritualitat amb Déu o sense Déu, tanmateix decididament arrelada en la condició humana.