fulgencio Miñano, recordat periodista a Girona, tenia per norma de no publicar al diari les notícies dels suïcidis que poguessin succeir. Era una ben personal objecció de consciència. Havia arribat a aquest criteri després d'assessorar-se amb professionals de la ciència mèdica; segons estudis i estadístiques, li havien fet veure que l'endemà que la premsa publiqués un fet d'aquesta mena se'n solia produir un altre; seria que la feblesa d'algun malalt mental deseperat trobaria en la lectura de la notícia una mena d'empenta, que el duria cap a aquella decisió desgraciada. I el periodista no hi volia tenir ni una remota complicitat.

Aquesta actitud tan concreta ens pot fer reflexionar sobre el panorama informatiu i la seva complexitat. Trobar notícies, trescar darrere d'elles, donar-hi el tractament, treure'n reflexió, escriure i fer els diaris, és una activitat constant que es mou per uns objectius que poden ja ser marcats o bé escollits personalment, segons circumstàncies. El paper de diari és quelcom més que un conjunt de lletres grans i petites, que expressen coses serioses o divertides, profundes o frívoles. Tot plegat -com deia un realista escriptor de diaris- avui és vigília, perquè demà a primera hora el diari d'avui ja serà al terra de l'ascensor acabat de fregar, i a més a més amb el teu nom de panxa enlaire. Això és cert. Però entre avui i demà hi ha la vida de la llibertat d'expressió i l'ombra de la censura, hi ha la motivació de comunicar-se, i l'aire sa de la cultura, hi ha el criteri de qui escriu, i el del lector que espera cada dia un gota a gota, a qui potser li agraden tintes negres, o grogues, o totes.

Amb motiu d'unes inundacions molt greus va sortir en un diari que l'alcalde del poble afectat havia fet manifestacions en el sentit que els mitjans de comunicació no haurien de parlar tant d'aquella desgràcia perquè el turisme en sortiria perjudicat. Trobaríem altres casos d'autoritats que retallarien imatges d'alguns esdeveniments, per diversos motius o criteris. Sempre serà obert el debat sobre missió, responsabilitat, eficàcia, valor educatiu i servei comunitari dels mitjans de comunicació social i dels professionals que hi treballen.

Les males notícies formen part, també, de la informació general. Evidentment que sí. El que no poden fer és acaparar i usurpar espais a les bones notícies. Si desapareixen del tot les males notícies, es podria deixar de creure en les pràctiques de la llibertat d'expressió. El groc i el negre, al seu lloc; que cada color ocupi el que li toqui. Toca als professionals de la informació d'observar el respecte degut a un codi ètic, un codi que els polítics només enyoren quan els seus territoris o les seves persones en queden afectats.

Napoleó tenia un contrincant polític molt destacat que era Talleyrand. En produir-se la mort de Napoleó, Talleyrand va ser-ne informat oficialment i va fer aquest comentari glacial: "Això no és pas un esdeveniment important, només és una notícia". Aquestes paraules es poden interpretar com un "encara hi ha classes", com si la categoria d'esdeveniment fos reservada a les altes esferes de la bona memòria que, per a Talleyrand, no es mereixia Napoleó; així, una notícia seria d'un gènere esquifit, menor, de curta volada. Certament, un esdeveniment és un fet extraordinari. I una notícia és la coneixença d'alguna cosa. Fins aquí, ho diu el diccionari. Però després ve el dia a dia, i tot esmorzant ja se'ns barregen les coses. Per exemple, llegim que es descobreixen les lladregades d'alguns polítics i les trampes d'un ciclista campió. Ho llegim com un esdeveniment o com una rutinària notícia?