Intentem fer una reflexió des del principi. Què és una nació? Sorprenentment un dels teòrics d'aquesta qüestió és Vladimir Ilitx Lenin i sobretot Joseph Stalin. Plantegen que una nació "és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de formació psíquica, que es tradueix en una comunitat de cultura". Des d'aquest punt vista, sembla clar que Catalunya ho és.

Pierre Vilar en els anys foscos de la dictadura, escriu el llibre Catalunya dins l'Espanya moderna, que va posar les bases del frame nacional de l'esquerra catalana pels següents 60 anys, "Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d'Europa a propòsit del qual seria més inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o Estat-nació" (...) "El futur Estat va, a cavall, i sòlidament ensellat, sobre aquest obstacle pirinenc que avui ens sembla una frontera tan natural entre dues grans nacions, i que fou en realitat -el fenomen és clàssic-, no pas límit, sinó lloc de cristal·lització humana, després d'expansió, és a dir: oportunitat de nació".

A partir d'aquí es crea una escola que ha desenvolupat Josep Fontana i tots els que hi han anat al darrere i és la que va fonamentar la resistència antifranquista als carrers i a les presons. Aquest eix central de l'antifranquisme passa per les aportacions de Francesc Candel i culmina amb l'Assemblea de Catalunya, on es recorda el crit de "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" però no el punt 3: "El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l'Estatut de 1932, com a expressió concreta d'aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació".

Si li expliquem a un estranger que volem el "dret a decidir" o "estructures d'estat" i no el dret a l'autodeterminació dels pobles, no entendran res i mai no ens prendran seriosament. Un vell republicà em deia fa temps que no entenia la política catalana, deia que del franquisme n'hem heretat una mena de neojesuitisme que funciona com la novaparla de George Orwell. Des de 1714 hem desenvolupat l'art de la dissimulació però ara això esdevé un mal pel país i també un mal per la democràcia. Si ens roben les paraules no ens entendrem i a la fi no podrem fer política.

No cal donar-hi més voltes, si som una nació, vol dir que som sobirans i hem de tenir el dret a d'autodeterminació, no sé per quina raó ho defensàvem els demòcrates durant la dictadura i no ho hem de defensar en democràcia. No sé com un demòcrata pot defensar la idea que la gent no té dret a votar. Entre la Constitució i la democràcia cal saber què triar. Ramon Xauradó, Francesc Pi i Margall, Narcís Roca Farreras i Henry David Thoreau, ens observen.