La proposta socialista per a Catalunya sembla rigorosa i convenient. Defensa el dret a l'autodeterminació amb un referèndum vinculant. No una consulta, sense cens ni compromís i oberta a la participació juvenil; més una altra mobilització que un fet responsable amb entitat jurídica. Parteix del principi que, per decidir si ens volem escindir o no, hem de parlar i intentar convenir-ho, primer, amb la resta d'Espanya, respectant el marc jurídic que fa més de trenta anys Catalunya aprovà massivament. Si no, aquí no hi haurà exercici del dret d'autodeterminació, sinó un merder espectacular on la part més dèbil serem els catalans. Carregar-se de raons, no d'electoralisme ni de càlculs personals. Ara potser no ven gaire, però el que no ven gens és anar de federal a independentista al rebuf del vent.

El PSC és a l'oposició i no ha de donar suport al tripartit CDC-UDC-ERC que té cura, primer, de la propaganda i després - en realitat, mai - dels ciutadans. El PSC tampoc ha de jugar a l'oportunisme conjuntural, com ICV, i ha de mantenir la línia precisa de què vol. Està clar, també, que de l'esquerra catalana esperem que sigui esquerra, catalana i que parli amb els fets i no sols amb paraules. I no és coherent sumar amb els que neguen el dret de Catalunya a anomenar-se nació.

En el darrer debat, el grup parlamentari no estigué a l'alçada. No es pot votar no perquè li convé al PSOE o a les ambicions personals de Carme Chacón, ja que col·loca el PSC en un front amb PP i C's, que estan a les antípodes de les seves posicions: El PSC no és independentista, però sí demòcrata i respectuós amb la voluntat dels catalans. Tampoc ningú votà la minoria per donar l'espectacle d'indisciplinar-se ja el primer dia. Per què? Per acumular forces per a la batalla final? Per anar-se'n amb el germà d'en Pasqual? Quin desastre.