Gran trencadissa i escàndol per la decisió del PSC de votar en contra de la Declaració de Sobirania, posicionant-se al costat del PP i de Ciutadans al Parlament. Ara bé, què té d'especial, de sorpresa, de trencadissa i d'escàndol que un partit unionista amb Espanya com és el PSC voti el mateix que els altres dos partits unionistes, PP i Ciutadans? El fet que dins del PSC hi hagi un sector catalanista ha significat mai res a l'hora de votar diferent del PSOE al Congrés dels Diputats o al Parlament? Pot sorprendre a algú que els unionistes, en aquest cas els socialistes, hagin votat que no volen que es faci el referèndum? Si de cas, en última instància, el que podria sorprendre és que tots els diputats de CiU, tots, inclosos els d'Unió, hagin votat que sí. Això sí que comença a ser sorprenent després de llegir o d'escoltar algunes declaracions del seu líder, el senyor Duran.

De tota manera, i amb un alt risc de repetir-me, retrocedim en el temps, en les dècades, per anar a trobar un alcalde de Barcelona que es diu Pasqual Maragall, i un altre, en aquest cas de Girona, que es diu Joaquim Nadal. Pel que fa a aquest últim no cal dir que va ser reelegit un munt de vegades i que va realitzar una feina magnífica a l'hora de transformar la ciutat de Girona. Però si ens centrem en la plaça de Sant Jaume, on Generalitat i Ajuntament de Barcelona queden enfrontats, podem recordar que quan es convocava la ciutadania a les urnes per les municipals sempre guanyava el PSC. I no només a Barcelona o a Girona ciutat, sinó en moltes altres grans poblacions, de fet, majoritàriament, en les més importants. Això no implicava pas que Convergència i Unió no obtingués algun ajuntament; però majoritàriament les municipals les guanyava sempre el PSC. Com, de fet, també guanyava en les generals espanyoles.

Ara bé, què passava en les eleccions al Parlament de Catalunya perquè de cop i volta, d'una manera incomprensible, aquells votants socialistes que atorgaven sempre la victòria al PSC en les municipals i en les generals espanyoles no anessin a votar i es quedessin a casa? No s'adonaven que així regalaven el Parlament i el Govern de la Generalitat a CiU? Què era el que els impedia anar a votar? Aquí potser ens caldria l'ajut d'un sociòleg (o potser d'un psicòleg); però molt em temo que en aquella època la majoria de l'electorat socialista català no considerava aquelles eleccions com a cosa seva. El sector catalanista del partit (els Maragall, Tura, Nadal, Geli i companyia) podien fer tots els mítings que volguessin demanant el vot a les grans ciutats i sobretot a l'Àrea Metropolitana de Barcelona; però el cert és que les eleccions al Parlament sempre eren per a CiU.

Però, finalment, un dia va passar una cosa extraordinària. L'Esquerra Republicana liderada per en Carod va obtenir uns resultats tan notables que sumant els seus escons amb els del PSC i amb els d'Iniciativa superaven els de Convergència i Unió. I així va néixer el primer Govern d'Entesa o tripartit. Per primera vegada en democràcia la Generalitat tindria un president socialista, Pasqual Maragall. Ara, a quin preu? A Espanya, al PSOE, i dins del sector no catalanista del PSC (Corbacho, Chacón, Montilla i companyia), la lectura va ser única: es governava amb coalició amb el dimoni separatista d'ERC. Però, a més, tot seguit, i aconseguint la quadratura del cercle, el PSC tornava a governar amb Carod posant Montilla de president de la Generalitat. I això va suposar una primera trencadissa de carnets no només al PSC, sector no catalanista, sinó també dins d'Esquerra.

Uns quants anys més tard, i amb un nou Estatut pel mig polit fins a la inanitat pel Constitucional, la vida política catalana segueix igual que sempre. Però ara la distància que separa l'oasi polític català de la realitat del país, del carrer, és tan gran que el president de la Generalitat crida el poble a manifestar-se en favor del succedani del concert econòmic o pacte fiscal, i en canvi li surten dos milions de catalans al carrer demanant la independència del nostre país. Coi, podrien haver aviat, no?, que devien pensar a can CiU. Però reaccionen a temps i s'apunten al carro per, precisament, no perdre el tren, potser el darrer que els queda. Eleccions anticipades. Així i tot, han pujat tan tard i tan a darrera hora al carro de la independència, i tan per salvar els mobles, que perden un munt de diputats. ERC torna a tenir la clau de la governabilitat i marca l'agenda política a seguir. Referèndum abans de final de legislatura.

Abans, però, cal votar al Parlament la Declaració de Sobirania, perquè si no som un poble sobirà, amb dret a decidir per nosaltres mateixos, com podem preguntar-nos via consulta o referèndum si volem ser independents o no? I llavors tots els partits a favor de celebrar el referèndum intenten afluixar posicions perquè un partit unionista com el PSC s'integri en el bàndol independentista. Parlant en plata: són ganes de perdre el temps o potser de justificar el sou, tot això? Des de bon començament tothom sabia que el PSC es trobava dins del costat unionista, per tant, que cadascú representi lliurament el seu electorat i anem per feina.