04 de febrer de 2013
04.02.2013
Diari de Girona

EL MONARCA I EL PRÍNCEP, ARA I AQUÍ

04.02.2013 | 01:00
EL MONARCA I EL PRÍNCEP, ARA I AQUÍ

Segons la Constitució -convertida en sacrosanta per la gent del PP, que al seu temps, demanava que s'hi votés en contra-, la persona del Rei, que "arbitra i modera el funcionament regular de les institucions" (art 56,1), "és inviolable i no està subjecte a responsabilitat" (art. 56,2); rep "dels pressupostos de l'Estat una quantitat global per al sosteniment de la seva Família i Casa i la distribueix lliurement" (art.65.1) i "nomena i relleva lliurement els membres civils i militar de la seva Casa" (art. 65.2). No li demaneu transparències de com gasta els diners ni de com els ha fet ni cap tipus de responsabilitats, doncs. Per postres, l'estament judicial l'ha blindat encara més: els jutjats de 1a instància núms. 19 i 90 de Madrid, on van anar a parar les demandes de paternitat de l'empordanès Albert Solà i la belga Ingrid Sartiau, l'any passat, van estendre la irresponsabilitat penal del monarca a la vida civil. La monarquia és un búnquer i només per això ja caldria canviar la Constitució.
Vaig parlar de les amants del rei, de l'origen dels seus diners i de la soledat de la reina, el passat 30-IV. No hi tornaré. Alguna vegada he parlat d'hipocresia i cinisme, perquè no és altra cosa gosar parlar en el seu missatge nadalenc del 2011 de la necessitat de comportaments exemplars en totes les persones amb responsabilitats públiques. Quant al 23-F, ara que ja s'ha desclassificat l'informe de l'ambaixador alemany a Madrid, Lothar Lahn, sembla que la seva actitud va ser més ambigua del que s'ha dit: l'ambaixador parla de "simpatia cap als caps militars colpistes" (Der Spiegel, 5-II-12). Quan l'endemà del pronunciament va reunir els partits polítics, va deixar fora els nacionalistes bascos i els catalans de CiU. Primer gran error envers Catalunya; el segon va ser deixar fer justícia en nom seu contra un poble que ha referendat una llei, l'Estatut. Els errors, durant el 2012 -annus horribilis per al monarca- s'han repetit. El 19-II, per exemple, quan l'aniversari de la Constitució de Cadis, ho aprofità per apel·lar a la unitat d'Espanya (poc abans, el 26-II, el seu gendre havia hagut de declarar davant d'un jutge i, poc després -9-IV-, el seu nét gran es disparà al peu, emprant il·legalment armes de foc). I arribà la fractura de maluc a Botswana amb la Corinna Zu Sayn-Wittgenstein d'acompanyant (13-IV-12). Un escàndol tan flagrant que va haver de demanar perdó (18-IV-12). La reina va romandre a Grècia sense córrer al seu costat perquè ja fa temps que viuen tan separats (ella al Regne Unit) que no celebraren junts ni les Noces d'Or (8-V-12).
Començaren durant la primavera els posicionaments contra la monarquia. El 9-V-12 el ple de l'Ajuntament de Ripoll seria el primer a declarar el Rei persona non grata; seguiria un reguitzell de municipis catalans. El 9-VI diferents entitats presentaren al Parlament la Declaració de Montsuar, que deu importar tan poc als assessors reials com la República catalana de Pau Claris (16-I-1641); el mateix dia, l'ADN de dues persones donà com a resultat la possibilitat de compartir el rei com a progenitor en un 90,8%. El 21-VII l'ONG ecologista WWF Espanya deixà al rei sense la presidència d'honor. El 12-IX, l'endemà de la gran manifestació de Barcelona a favor de la independència, romangué anquilòtic, i també el dia 13, malgrat un representant de la seva casa era present al discurs del president Mas al Fòrum Nueva Economía de Madrid. El 18-IX, en comptes d'"arbitrar i moderar", com li mana la Constitució, va irrompre partidísticament amb una carta a la seva web qualificant de "quimera" l'anhel d'un milió i mig de catalans i dient que no era el moment de discutir si es tractava de "llebrers o podencs". (I tant que ho era i ho és, Majestat! Els catalans podem o no podem ser nosaltres? El Govern central deu o no deu 8.000 milions d'euros a Catalunya? El govern de Madrid compleix o no compleix la Llei?) Mal aconsellat, tornà a ser partidista en el discurs de Nadal i resultà fins i tot patètic en la llepada de panera d'Hermida del 4-I-13.
El Rei, per als catalans, conscients que Franco li va fer prometre que vetllaria per la unitat d'Espanya en el llit de mort, ja és aigua passada. És l'ahir. La por l'ha paralitzat. Mai no ha sabut fer pinya amb Catalunya i posar-se-li al costat en les seves reivindicacions, única manera de conservar la corona en la nació on els reis no gosaven dir-se així i es coneixien com a "comtes". El millor que hauria pogut fer era abdicar en el seu fill. Però aquí juga la tensió somorta amb la Reina. Seria donar-li la raó. La primera vegada que Sofia el trobà amb una amant en un pavelló de caça, diuen que se n'anà a Grècia i que la reina Federica la va fer tornar a Espanya perquè vetllés per la corona del seu fill.
S.A.R el Príncep Felip, intel·ligent i preparat, ha sortit com la mare: distant i hieràtic, no pas planer i "campechano" com el pare. S'imposà en el tema de la Letizia i s'hauria d'haver imposat d'altres vegades. Dubto que tingui els assessors que li convenen. El paperot que li van fer en la inauguració del TAV (sense la mínima crítica, malgrat les estacions panxa enlaire de Girona i la Sagrera i terrenys empordanesos expropiats sense pagar) ho demostra: una ratera. Si no n'estava assabentat, la seva obligació era estar-ho. Des de l'11-IX s'hauria d'haver passat més dies a Catalunya que a Madrid. Públicament i privada. Si hagués sabut jugar bé la reivindicació sobiranista catalana (ben assabentat dels dèficits fiscals i de les addicionals de l'Estatut que l'Estat no compleix amb Catalunya) hauria pogut fer derivar l'anhel sobiranista català vers un Estat associat, comportar-se com un veritable Príncep de Girona, i conservar la corona a Catalunya. Ara potser ja és massa tard.
Hi he intercanviat unes paraules un parell de cops tot fent un piscolabis: en el centenari de la Caixa i a la Fundació gironina que porta el seu nom. M'he quedat amb les ganes de parlar-hi més extensament. No vaig pas gosar dir-li que l'any 2003, quan vam escriure amb el professor Bastons el llibre Castilla y Catalunya frente a frente (Barcelona: ed. B) -en castellà-, vam emprar tota la pàgina 19 per dedicar-l'hi a ell, a fi que no tingués por de canviar la legalitat vigent ja que tindria la missió "de pergeñar un nuevo marco estatal para las naciones hispánicas, cuyos pueblos no sólo puedan vivir más libre i dignamente que ahora sinó decidir su futuro...". En el primer exemplar que vam tenir a les mans li vam manuscriure que treballés per la pluralitat cultural, lingüística i política d'Espanya. Fa deu anys d'això i es fa tard: el silenci i la prudència poden ser senyal de covardia. (Aleshores tampoc no devien agradar les nostres paraules als seus assessors, perquè no vam rebre ni l'agraïment protocol·lari.) Tot el que dic li ho hauria de fer arribar algú de la Fundació gironina del Príncep en comptes de conformar-se a surar a les seves vores. A Madrid, encara que aixequés butllofes, haurien de saber que el Príncep fa llargues estades a Catalunya i s'entrevista amb Pujol, Maragall o Mas, i amb entitats tan diferents com la Cambra de Comerç, Cristianisme i Justícia, l'AMI, Òmnium, Tribuna Barcelona, Foment del Treball, PIME, CECOT, el Cercle Català de Negocis, l'ANC , Càritas i un llarg etcètera. Qui vol alguna cosa, esforç li costa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook