Ahir vam tractar una visió general, una evocació i una revisió de Josep M.Corredor a la llum dels actes i les edicions del centenari del seu naixement. Avui, m'agradaria fer-ne una evocació més personal i destacar alguns aspectes concrets de la seva biografia, que em semblen especialment significatius i poc ressaltats.

Vaig conèixer Josep M. Corredor a casa de Santiago Sobrequés i Flor Callicó. Hi anava sovint. Eren amics d'abans de la guerra, amb una amistat personal, política i ciutadana. Flor Callicó recordava sempre, amb ell davant i no, que en "Corradi" era un home molt guapo, fet que confirmen alguna de les fotografies que se'n conserven. A can Sobrequés hi havia diversos cercles d'amistat i un els relacionava clarament amb Damià Escuder, gran jugador del Girona, activista i, més endavant, treballador de la impremta Curbet, pare de Joan i Damià Escuder i casat amb Amor Lladó, i amb Josep M. Corredor, també jugador de futbol i activista polític i intel·lectual, que coincidí amb Sobrequés en una iniciativa cultural de la ciutat abans de l'esclat de la Guerra Civil, que fou la revista Víctors, de la qual en sortirien cinc números a la primera meitat de 1936. Aquesta revista la dirigia Carles de Palol i Felip, Francesc Ferrer i Vilar n'era el secretari i l'Agustí Pera Planells l'administrador. En la revista hi desfilen tots els noms de la joventut compromesa i de la intel·lectualitat activa de la ciutat; hi trobem alguns dels noms que, un cop salvada la primera etapa de l'exili, es reagruparan discretament per formar un nucli de dissidents clandestins i diletants, que passejaven per la ciutat el seu inconformisme antifranquista. Narcís Selles, que esmenta reiteradament el paper de Josep M. Corredor, ha estudiat a fons la revista en el seu article "La revista Víctors. Art, cultura i política en la Girona republicana", publicat a Locus Amoenus (UAB), número 3, 1997, 195-214.

Precisament l'aglutinador d'aquest grup era el senyor Fraga. Un nom que surt, de forma reiterada, en les referències als cercles polititzats de la ciutat, esmentat per Jordi Pujol com un dels contertulians de les seves passejades, i que també fou esmentat en el col·loqui sobre Corredor, que ahir comentàvem. Al costat del senyor Fraga, es trobaven, entre d'altres, el senyor Santiago Coquard, mossèn Manuel Fuentes o el doctor Pompeu Pascual, i també Josep M. Corredor. En el mateix col·loqui tots vam coincidir que la reiteració de la presència del senyor Fraga ens havia fet passar per alt el seu nom. Vaig trucar a Carme Fraga, vídua de Lluís Bachs, per preguntar-li el nom del seu pare: Josep Fraga Sala, amb vincles amb Sant Daniel per part de mare. La Carme em va explicar que amb Corredor, el seu pare s'hi veia a vegades a redós de les ferrenyes parets de la muralla, garantia de silenci i discreció, al costat del pou i de les heures del jardí de l'Àngel, propietat del senyor Fraga. "Aquí parlaven tranquils amb aquests senyors que venien de Perpinyà". Finalment, l'Ajuntament acabaria comprant aquest jardí de pau i de concòrdia als hereus del senyor Fraga.

La faceta de futbolista ha estat només esmentada de passada. Però Jaume Curbet i Boj a la Història del futbol a Girona, primera part, 1904-1957 (Girona, Ajuntament, 1992), ens aporta les dades bàsiques. Així a la temporada 1929-1930 jugava amb la Unión Deportiva Gerona (fotografia de la pàgina 126). Quan el 25 de juliol de 1930 es va crear el Girona Futbol Club, en Corradi passaria al nou equip. L'equip que la temporada 1930-31 estrenaria l'equipament blanc i vermell, amb en Corradi, i que aconseguiria l'ascens a la segona preferent com el mateix Corradi, signant com a Radi, explicava, en la seva faceta de periodista, a la premsa local. (Curbet, p.134). Corradi va formar part de l'equip habitual. A la temporada següent (1931-1932) Corredor, Corradi, va fer de portaveu dels jugadors a l'àpat de celebració de l'ascens, i el mateix Corradi va haver de desmentir els rumors que circulaven de la retirada de l'Escuder del futbol actiu. Finalment, fou en aquesta temporada (Curbet, p.144-145, amb fotografia inclosa), el mes de novembre que "la notícia més trista va ser la forta lesió d'en Corradi el 29 de novembre. Li costaria refer-se'n i la temporada següent 1932-1933 va ser ja baixa a la plantilla del club" (Curbet, p.153). On queda clar que en la seva joventut, Josep M. Corredor ja combinava la seva faceta d'esportista i de periodista.

Finalment vull recordar, ara, el paper de Josep M. Corredor en la dignificació de la sepultura d'Antonio Machado a Cotlliure. Xavier Febrés ha explicat, amb detall, els darrers dies dramàtics de Machado a la Catalunya francesa. A Els últims dies de Machado (Barcelona, la Mansarda, 2013), Febrés explica els intents de recuperació i integració de la memòria de Machado pel franquisme i la ferma voluntat d'evitar-ho i de garantir que Antonio Machado i la seva mare tinguessin una tomba digna al cementiri de Cotlliure. Fou així que Josep M. Corredor, com explica Febrés al seu capítol "Un gran poeta a l'espera de la seva sepultura", el dia 12 d'octubre de 1957 amb l'aval a l'encapçalament de Pau Casals, va publicar un article-crida a Le Figaro Littéraire: "Un grand poète attend son tom?beau". Aquest article s'inclou al llibre que esmentàvem ahir de Francesc Montero, amb articles i assaigs de Corredor, traduït al català (Contra la valoració de la mediocritat, p. 135-140). Febrés explica com, arran de l'article, Albert Camus, René Char i André Malraux van respondre a la crida i com amb els 413.472 francs que van aportar-hi 98 donants i la decisiva col·laboració de l'Ajuntament de Cotlliure es va poder construir una nova sepultura i inhumar-hi el cos del poeta i de la seva mare. Aquest acte en la intimitat es va fer el 16 de juliol de 1958, després que per expressa autorització de José Machado actuessin com a mandataris seus Marcel Bataillon, José M. Giner i Paul Combeau. Cada 22 de febrer, des del 22 de febrer de 1939, al cementiri de Cotlliure es ret senzill homenatge al poeta que va renunciar als afalacs del poder i va decidir abaixar els braços i deixar-se caure, exhaust amb els ulls plens de tristesa i de dolor, en la cruesa de l'hivern del mar del petit port nord-català.

Per acabar vull subratllar que Josep M. Corredor va aconseguir el reconeixement i l'aval dels més grans hispanistes francesos del segle XX: Jean Sarrailh, l'home de la Il·lustració espanyola prologant la seva tesi, Marcel Bataillon, l'home d'Erasme i Espanya executant per mandat de la família la inhumació del cos de Machado fruit de la crida de Corredor i, finalment, Pierre Vilar, l'home de la Catalunya moderna, que va voler encapçalar el dossier de la Revista de Girona (núm 148, setembre-octubre de 1991), acompanyant articles de Santiago Coquard, Maria Serra, Maria Rosa Corredor, Aquilino Duque, i l'edició d'un text inèdit del mateix Corredor.