Alemanys i catalans són pobles germans. Treballadors, assenyats, seriosos i, sobretot, tan amants de l'ordre que dels catalans es pot dir exactament el que no sense sarcasme va dir Lenin dels revolucionaris alemanys: "Serien incapaços d'ocupar una estació de tren si les taquilles estiguessin tancades".

Per això la lectura de La revolución alemana de 1918-1919 (Sebastian Haffner) m'ha transportat a la Catalunya actual, i no només perquè el Kaiser intentés abdicar a mitges, com un Oriol Pujol malgrat no existir aleshores la ITV. Sobretot per les semblances entre Friedrich Ebert i Artur Mas, els polítics cridats a liderar la revolució que havia de canviar el destí dels seus països.

Ebert era el líder del partit socialista quan va esclatar la revolució socialista, així que ben aviat es va trobar de canceller. Però llavors va descobrir que ell no era un revolucionari sinó un amant de l'ordre i es va dedicar a sufocar la revolució, tasca que des de fora és molt difícil i comporta banys de sang, però que des de dins només requereix enganyar subtilment les masses, cosa senzilla per a un polític professional.

Com bé sap Mas, qui empès per les masses -com Ebert- s'ha vist liderant un projecte en què no creu i ara ha d'intentar frenar-lo sense que sembli una traïció, encara que sigui pidolant un pacte fiscal. La seva sort és que no ha de ser difícil convèncer del canvi de rumb els votants de CiU, crèduls per definició. Si en lloc de cap a Ítaca s'ha de posar rumb a la Moncloa, s'hi posa encara que sigui navegant pel Manzanares. Les darreres eleccions van atorgar legitimitat independentista a un govern antiindependentista. "Ja no podem derrotar la revolució, només podem asfixiar-la", va dir Ebert i pot repetir avui Mas.

Els llibres d'història parlaran d'aquest episodi català com parlen avui de la revolució alemanya: ni tan sols es posen d'acord en si va succeir realment. Això sí, a la llarga -i no gaire llarga- en va sortir un Hitler.