03 de abril de 2013
03.04.2013
Diari de Girona

"Abans seré víctima que no pas traïdor"

03.04.2013 | 00:00
"Abans seré víctima que no pas traïdor"

Artur Mas ha declarat solemnement: "Abans seré una víctima que no pas traïdor" (un magnífic titular) i jo crec en la seva sinceritat. Mas és un polític honest, com molts d'altres, que han intentat enfangar acceleradament aquest últim temps quan va desvelar inequívocament que dirigia Catalunya cap una posició sobiranista respecte a l'Estat espanyol.

De segur que algun lector es preguntarà quina causa en Mas no pot trair. El sistema social o el polític? Vull creure que el president es refereix a lluitar amb ungles i dents perquè Catalunya no esdevingui econòmicament terra cremada, un erm improductiu ("primun vivere, deinde philosaphari"), però el mateix anhel per la prosperitat material també el posarà al servei de l'aspiració espiritual de molts catalans en pro d'un estat propi. De moment res fa sospitar que hagi renunciat, que s'hagi esporuguit i claudicat davant l'allau de crítiques que rep, no únicament des de l'exterior, sinó també de molts catalans. Estic completament d'acord amb Oriol Junqueras, president d'ERC, quan va manifestar-se dissabte passat a favor del President Artur Mas i va demanar que fóssim més lleials amb el nostre president. Es vergonyós com alguns s'han encruelit amb ell perquè el pensament d'en Mas difereix del que ells volen que continuï essent Catalunya.

La nau ha llevat l'àncora que l'amarrava al passat. La nau ha salpat. El procés s'ha endegat i tal com succeí en el feixuc i cançoner període de l'Estatut, aquest nou procés s'endurà de l'escena política alguns dels actuals protagonistes. Tot es relativitza a qui acabarà guanyant; per una banda hi ha els immobilistes i tebis, que volen només algun canvi cosmètic i, probablement per a ells ara ja n'hi hauria prou amb la recaptació dels impostos (una agència tributària pròpia, o el concert econòmic), però no volen saber res del dret de decidir lliurement, i per l'altra banda uns altres, els que lideren valerosament el procés independentista amb totes les seves conseqüències. Ara s'observa una gran bellugadissa de persones que van posicionant-se, uns amb la cara destapada manifesten clarament el que pensen a favor o en contra i altres embolcallats de nebuloses, no se sap si són carn o peix.

No obstant, l'últim moviment polític de CiU cercant diàleg amb el govern central del PP ha resultat poc digerible per a molts estómacs que havien considerat que l'única i final comunicació amb Madrid seria l'adéu i barca nova. Durant mesos ens hem bellugat en un mar remogut, a voltes procel·lós, colpejat per fortes i altes onades que podien fer sotsobrar l'embarcació rumb a Ítaca i la tensió contínua; res en l'horitzó preludia calma, sinó amenaçadores tempestes. Ja ens avisaren que no era pas un camí fàcil.

Artur Mas de timoner i els mariners escarrassats amb voluntat decidida prometeren als expectants tripulants, després de l'èpic 11-S, que no pararíem de singlar fins trobar el port adient per fer la consulta popular i així decidir el nostre destí de poble que vol ser. A cau d'orella ens comunicàvem els uns als altres que el que en realitat es votaria és la independència de Catalunya, però calia dir-ho fluixet i dissimular-ho, per això encara ara parlen eufemísticament de consulta, com si els de Madrid fossin lluscos.

Ha anat passant el temps i ja envestim el mes l'abril i d'aquí a res ens trobarem a l'estiu. El gran escenari de la crisi que causa estralls, menys en les grans fortunes, ens fa tocar de peus a terra. La manca de diners sempre ha estat i és el gran revulsiu que ens fa caure dels núvols. El cop de timó era inevitable, cal salvar el nostre soldat Ryan, l'estat del benestar; ara bé, hem deixat i de moment deixem aparcada la consulta? No, aquesta palpita esmorteïda, no somorta, tanmateix no amb la intensitat d'abans.

Uns comentaris polítics -alguns de ressentits amb l'Artur Mas i/o amb algun dels seus consellers- amb gran duresa el menystenen, fins arriben a l'insult personal; manifesten dia sí, dia també, els dos errors que ha comès el president de la Generalitat: el primer haver confiat en ERC, un partit que mai ha entès bé la responsabilitat de governar, i el segon, l'obstinació -tossuderia patològica, diuen ells-, per portar el país a una emancipació nacional. El ridiculitzen, el renyen i l'adverteixen tot presentant un demà dramàtic si Catalunya esdevé sobirana, fins l'extrem que no podrà pagar les pensions dels jubilats ni les nòmines. Insisteixen que canvïi la carta de navegar perquè només ells saben bé el que convé a Catalunya, oracles endevinatoris en possessió del secret del futur; temorosos de la maregassa volen que el vaixell de la sobirania torni al port de sortida i que tot segueixi quiet com abans, com sempre. Afirmen rotunds que hem embarrancat i s'ha esvaït del tot el vent il·lusionant de l'11-S. Certament que un sector social ha deixat de bufar, però és també veritat que ens han posat massa esculls barrant-nos el pas.

Noto molt fatigat el país, primerament per culpa de la crisi, però també perquè l'entusiasme d'aquell ja llunyà 11-S no s'ha materialitzat amb la rapidesa que molts volien. Cregueren que estava tot fet i pastat; la manifestació fou un crit juvenil, esverat, incondicional; ara la realitat de nou ens esclafa i el fatalisme tan nostrat ens torna a assegurar que no hi ha res a fer, que no ens en sortirem mai. A l'11-S de l'any passat es va intentar deixar de commemorar definitivament una derrota històrica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook