La crisi financera ha deixat al descobert, entre moltes altres coses, les pràctiques abusives dels bancs i la connivència dels poders públics amb el poder econòmic. Un malson del pitjor liberalisme polític i econòmic.
Els bancs han abusat dels subscriptors d'hipoteques amb clàusules i pràctiques contràries a dret, sense l'oposició de cap autoritat econòmica, ni de notaris, registradors i jutges. Han hagut de ser les víctimes les que sacsegessin la consciència jurídica d'alguns jutges perquè, al final, fos el Tribunal de Justica de la Unió Europea el que ordenés obrir els ulls a tant cec institucional.
A més de prestar diners alegrement, però exigint garanties exorbitants, bancs i caixes s'han dedicat a captar els estalvis dels seus clients, abusant de la seva confiança. Primer tafanejant en els seus comptes, un atemptat a la seva intimitat, per saber la quantia dels seus estalvis i després trucant-los per invertir en uns productes rendibles i convertibles; en alguns casos amb data de venciment com si fos un dipòsit a termini fix. En la immensa majoria dels casos els inversors van prestar el seu consentiment sense una correcta informació, en la qual s'ocultaven dades essencials; una en especial, que la inversió no era segura i que, per tant, no eren clients adequats per a aquests productes. Essent benèvols, es podria pensar que bancs i caixes actuaven ocultant els riscos que corrien aquests clients (als quals afalagaven amb el tracte de "preferents"), en la creença que el pitjor dels escenaris, el col·lapse d'aquests productes híbrids, era molt improbable. Però tot i així, bancs i caixes han actuat no només de manera temerària, sinó amb el que en dret penal es denomina "dol eventual", és a dir, no amb l'ànim deliberat de perjudicar als seus clients, però sí amb la voluntat de no deixar de captar els seus estalvis ocultant el risc que corrien, fins i tot en el cas que aquest escenari improbable es fes realitat. I la realitat es va fer present, posant en evidència l'activitat dolosa de bancs i caixes, deixant lligats de mans als que creien tenir els seus estalvis fora de perill de qualsevol contingència, perquè en cada extracte mensual apareixia la seva inversió anotada com a "renda fixa".
Què és el que fa el Govern? Desconèixer la realitat i tractar el problema al més pur estil liberal, com si els clients de preferents i de deute subordinat fossin inversors experts en aquests productes, i no víctimes en massa d'un consentiment prestat amb deliberada falta d'informació i amb abús de la confiança dipositada en l'entitat bancària.
Les mesures adoptades beneficien el delinqüent i no la víctima, deixant a una banda la responsabilitat de les entitats bancàries. Però és que per a l'Estat no hi ha delinqüents ni víctimes, sinó, a tot estirar, inversors poc diligents i fins i tot negligents, als quals des del govern se'ls dóna un cop de mà, buscant-li amb aquestes mesures una bona sortida.
La sortida consisteix que les participacions en preferents i en deute subordinat es canviïn per accions de l'entitat que les va emetre. El canvi pot ser voluntari o forçós; en els dos casos amb una substancial pèrdua segura o molt previsible del valor d'allò invertit. Com que es vol ignorar l'engany inicial, se segueix amb la comèdia liberal que tot s'ha fet des del principi amb absoluta transparència i que se seguirà fent. Així, es parla de canvi "voluntari", quan, en realitat, es posa la pistola al pit de l'inversor i se li adverteix de la possibilitat d'un canvi forçós molt més costós. Davant d'aquesta amenaça, qui opta pel canvi voluntari es troba que ha de passar un test d'idoneïtat per ser accionista, és a dir, una prova que demostri que té coneixements suficients del que significa ser accionista i el risc econòmic que això significa. Fet el test, el resultat és que no és un client idoni per a l'operació, perquè el 99 per 100 d'aquells subscriptors ja no eren idonis per als productes que de manera enganyosa o desinformada van adquirir.
Malgrat això i per curar-se en salut, després del test amb resultat negatiu, l'entitat bancària posa a la firma del "voluntari", que opta pel canvi com mal menor, un paper humiliant. Ha de signar que, malgrat no ser un client idoni per convertir-se en accionista, desitja canviar la seva anterior inversió tòxica per accions del banc. A més, perquè no hi hagi dubtes, al costat de la seva firma ha d'escriure del seu puny i lletra: "no convenient". Tot un atemptat a la dignitat de la persona, que es veu, sota amenaça d'un mal major, en la necessitat de signar que no li convé un producte, però que l'agafarà. A això se li diu vulneració del dret fonamental a la integritat moral de les persones. No se li permet salvar amb la seva firma que accepta el canvi per evitar danys majors, ni que es reserva les accions legals per reclamar davant aquest atropellament. Només pot signar: m'han dit que sóc una persona prudent i que seré un temerari si compro les accions, però desitjo fer-ho. Signat: sóc un imprudent.
Esperem que els jutges espanyols o europeus posin fre a tant lladronici bancari en nom del liberalisme, i que sigui abans que la lluita per la dignitat i els estalvis arrabassats es deslliuri en altres àmbits. Mentrestant, el principal dipòsit amb el qual compten els bancs, la confiança dels seus clients, es dilueix amb celeritat. Sense ell, els altres dipòsits volen i això és el que estan fent els estalviadors, que cada vegada se senten més xipriotes.
P. S.: Els membres de consells d'administració de bancs i, sobretot, de caixes d'estalvis, han passat algun test d'idoneïtat per al càrrec o simplement signen que cobraran sous i indemnitzacions milionàries sense cap responsabilitat?
