14 de abril de 2013
14.04.2013

LA BARRIADA DE VISTA ALEGRE

14.04.2013 | 00:00
LA BARRIADA DE VISTA ALEGRE

"Eren temps en què no es creia prudent que un sacerdot assistís
a l'estadi com a espectador.
Més tard ja alguns començaren
a fer-s'hi presents"

Quan els primitius jugadors de futbol gironins traslladaren la seva activitat esportiva des del Camp de Mart de la Devesa al camp de Vista Alegre, aquella barriada inicià una transformació que no ha parat fins ara. Transformació en la qual podríem contemplar dues fases ben remarcables. Una primera que comença el 29 de juny de l'any 1922, dia en què es va celebrar el primer partit de futbol en el nou estadi, i la segona que té el seu inici quan arran del trasllat dels futbolistes a les noves instal·lacions de Montilivi es plantejà el futur d'aquella zona urbana. L'alternativa entre destinar a construir blocs d'habitatges els terrenys alliberats de la seva anterior servitud o convertir aquell ampli solar en un parc, amb enjardinaments i serveis esportius i aparcaments, es decantà a favor de la que representa una gran millora per a la ciutat en general i per a aquella barriada en particular.
En aquells anys vint i també en iniciar-se la dècada dels trenta, el carrer de Vista Alegre era ben diferent a com és ara. Era un vial molt més estret, sense pavimentar i amb molt poques edificacions. En l'espai on es troba avui la Comissaria dels Mossos d'Esquadra hi funcionava una fàbrica de gènere de punt. En aquell mateix carrer s'obria, primer, la porta d'entrada del públic al camp de futbol, i seguint carrer amunt una porta més petita era utilitzada pels jugadors i pel personal de servei de l'estadi. A l'interior es trobaven els vestidors i el quiosc on es despatxaven begudes i entrepans. A la part més elevada del recinte hi havia la pista de tennis, visible des de l'exterior, quan del carrer de Vista Alegre es passava al camí que puja a les Pedreres. Anys més tard es disposà una pista d'hoquei sobre patins en la zona propera a la primera porta d'accés a l'estadi.
Immediatament abans d'arribar a l'estadi, sortia del carrer de Vista Alegre un caminet, tan estret que no podríem qualificar de carrer, que comunicava amb el carrer que, als anys trenta, va ser dedicat al ben recordat i popular metge gironí Josep Pasqual i Prats. En aquell indret s'hi trobava una fàbrica de mosaics, activitat que amb el pas del temps va anar evolucionant i canviant de dedicació.
Quan l'equip de futbol gironí pujà de categoria l'estadi va experimentar sensibles canvis, alguns dels quals afectaren també els entorns. El camp de joc que fins aquell moment era de terra es convertí en camp d'herba, es construïren noves graderies i una modesta tribuna. I s'obrí una nova porta per accedir el públic a les instal·lacions. Porta que se situà a l'espai on la paret del recinte tancava el carrer Pasqual i Prats. La primitiva porta del carrer de Vista Alegre es mantingué, destinada a l'entrada dels socis, mentre que la nova seria utilitzada pels no socis.
L'ascens del club a una categoria superior implicà una major afluència d'aficionats i per tant una més considerable animació per aquella barriada. I coincidí amb el moment en què alguns, de moment molt pocs, arribaven amb l'automòbil propi. En un principi només s'hi podia veure l'autocar de l'equip visitant que quedava aparcat arran la porta d'entrada dels jugadors. I per una porta de servei existent en l'angle sud-est del recinte entrava el cotxe particular del senyor Josep M. Dalmau, aquell gironí, il·lustre per tants conceptes, que afectat d'una greu malaltia que el mantenia impossibilitat, presenciava els partits des de l'interior de l'automòbil.
Els primers aficionats que es traslladaven al camp amb el propi auto no tenien cap dificultat per aparcar. Allí hi havia espais sobrers. Si bé no podien pas deixar el vehicle al pas de la porta de l'estadi, sí que els era possible fer-ho ben a prop. Amb el pas del temps la cosa ja es complicà i s'originà la necessitat d'organitzar zones d'aparcament i no es perdé l'oportunitat de cobrar un cànon als que deixaven l'auto en les immediacions de l'estadi.
En aquella zona considerada molt marginal al centre urbà, s'hi aixecaven petites edificacions. Moltes d'elles habitacles unifamiliars, torretes de planta baixa o de planta i un pis, amb el corresponent jardí o un petit hortet. També s'hi trobaven habitacles més modestos i unes poques cases de més d'un pis. Es considerava una zona residencial, que disposava de ben pocs establiments comercials.
L'edifici més notable era el que s'anomenava Asil dels Capellans, Bisbe Sivilla, que modernament s'ha transformat molt encertadament en Residència sacerdotal, i al qual posteriorment s'afegí la Residència episcopal. Des de la glorieta d'entrada d'aquell edifici alguns sacerdots i seminaristes presenciaven, com des d'una llotja, els partits de futbol, que des d'allí es podien seguir perfectament. Eren temps en què no es creia prudent que un sacerdot assistís a l'estadi com a espectador. Més tard ja alguns començaren a fer-s'hi presents.
Al final de la segona dècada del segle XX en el carrer que després fou de Pasqual i Prats s'erigí el Patronat de Sant Pere Claver, afecte a la Congregació Mariana, dirigida en aquell moment pel jesuïta Pare Joan Creixell. Es transformà un vell i atrotinat edifici, disposant en la planta baixa una àmplia sala que servia de capella i de sala d'actes, darrera la qual s'obria un pati apte per jugar-hi la mainada i també per celebrar-hi festivals a l'aire lliure. El Patronat suplia la carència de centres de culte en la barriada, ja que la parroquial del Carme, que era la pròpia, quedava allunyada. Els diumenges s'hi celebraven misses i s'hi impartien classes de catecisme. I les tardes dels dies festius s'entretenia la mainada de la barriada amb representacions teatrals i amb jocs al pati. Com tantes altres coses passà l'època d'esplendor d'aquella institució. Però més modernament es creà la parròquia de Vista Alegre, que primer tingué el seu local de culte en la capella de l'Institut Vicens Vives, posteriorment en la capella de la Clínica La Aliança i finalment amb temple propi, edificat de nova planta en el carrer Pasqual i Prats.
Pels anys quaranta el Cine Familiar projectava pel·lícules, en combinació amb l'Albèniz. Un ciclista traslladava els bombos d'un local a l'altre.
L'any 1945 s'inaugurà la Quinta de Salut l'Aliança , que proporcionà una major vitalitat a la barriada, amb la concurrència dels usuaris dels serveis de clínica i de consultori. Al ritme d'ampliació dels servis mèdics l'edifici s'anà ampliant, i s'hi afegí una segona planta. Quan s'inaugurà la segona planta se celebrà un acte solemne, amb benedicció i els discursos de rigor. El senyor rector de la parròquia de Vista Alegre, després de beneir les noves instal·lacions, pronuncià unes sentides paraules sobre el significat d'aquell acte, i hi afegí una curiosa anècdota. Explicà que en la primera inauguració d'aquell edifici, el senyor Bisbe i acompanyants es quedaren tancats en l'interior de l'ascensor fins que els tècnics resolgueren la incidència. I afegí que per evitar la repetició d'aquell petit incident , avui ell havia pujat caminant per l'escala. I encara podem complementar l'anecdotari recordant que el dia de sant Narcís de l'any 1964, en la inauguració de la Clínica Militar als aquarteraments de la carretera de Barcelona, també el Bisbe Pèlach i autoritats es quedaren tancats a l'ascensor fins que es reparà l'avaria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook