Artur Mas no es rendeix i ja ha començat una campanya no només pel dret a decidir dels catalans, sinó per l'estat propi. No cal donar-hi gaires voltes: ha encetat al Baix Llobregat una campanya a favor de la independència. Ara ja no dissimula i ha deixat un PSC en calçotets, perquè va afegir els seus vots als de CiU i ERC fa poques setmanes.
Els socialistes estan a favor d'un referèndum -sempre que sigui legal, diuen- però ho podien defensar mentre CiU continuava en el món de l'ambigüitat, un espai que durant tres dècades li ha donat uns grans resultats electorals i que ara abandona en una dura pugna amb ERC per la marca independentista.
El president de la Generalitat en el seu míting de cap de setmana ha demanat una gran majoria per treballar per la independència. O té mala memòria o ens pren el pèl, perquè només fa cinc mesos es celebraren unes eleccions en què la federació nacionalista reclamava entre setanta i vuitanta diputats i els catalans li'n donaren cinquanta. En dos anys va perdre dotze diputats. I continuant amb aquest discurs suïcida per al seu partit, les enquestes més fiables avui li'n atorguen quaranta.
Malgrat tot, Mas continua el seu full de ruta davant la incomprensió d'una gran part de la seva federació. Es troba en un carreró sense sortida i tracta com sigui de salvar-se ell personalment per tal de no haver-se de retitrar abans d'hora. Mentrestant, se'n va a Madrid a fer el ploramiques davant de Rajoy i posa en marxa un Consell per la Transició Nacional, la qual cosa no sembla que sigui una prioritat del poble de Catalunya, que continua passant dificultats davant de la crisi econòmica a la qual ningú del Govern no sap fer-li front amb un mínim de garanties.
Per acabar-ho d'amanir, el seu soci Junqueras demana que la gent doni carta blanca al govern. Hom no sap si riure o plorar, perquè tot plegat fa pena. El líder republicà no desitja formar part del consell executiu de la Generalitat però vol suport. Ell continua mirant-s'ho des de darrere el canyer, sense cremar-se, sense donar llum verd als pressupostos, però això sí, reclamant una data per a la consulta que ens ha de portar a Ítaca. I mentrestant, va col.locant càrrecs intermedis amb sous públics.
I hom es pregunta què fan els diputats del Parlament de Catalunya. Ara es diverteixen amb petites picabaralles en les quals la presidenta Núria de Gispert ha de posar pau a crits. Com que fins avui encara no han aprovat cap llei ni s'han endinsat en la discussió del pressupost, necessiten escridassar-se els uns als altres per tal de poder justificar el sou.
Mentre la reforma de l'administració és més necessària que mai. Ni fan falta els consells comarcals, que són oficines de col·locació de militants, ni cent trenta-cinc diputats, ni les Diputacions provincials, ni tants delegats ni subdelegats. Però d'això en parla els caps de setmana la vicepresidenta Ortega per tal de fer bullir l'olla i poca cosa més.
Malauradament, continuen els casos de corrupció i maregen les xifres que remenen els fills Pujol. Artur Mas ha dit que parlar-ne és atacar els símbols de Catalunya, la qual cosa és un pèl exagerada. En cap país hi pot haver intocables i menys quan tenim la monarquia en hores baixes i amb una infanta imputada. L'estat treballa de valent per passar pàgina i jubilar el jutge Castro. Però els vincles entre Madrid i Barcelona són molt més importants dels que molts ciutadans pensen. El Rei no ha buscat cap bufet d'advocats madrileny, sinó un dels pares de la Constitució com en Miquel Roca que no es cansa de demanar diàleg i més diàleg. Hom té la impressió que Mas està més sol que una òliba, això sí, acompanyat d'una colla d'escolanets que li riuen totes les gràcies.
