17 de abril de 2013
17.04.2013
Diari de Girona

No és l'hora de fugir, Catalunya

17.04.2013 | 00:00
No és l'hora de fugir, Catalunya

La temptació és forta. Fugim, encara que sigui per la ratera. No ens enfonsem en el mateix vaixell, que dóna massa ?senyals de naufragi. No hi ha temps a perdre. Que s'arreglin ells, des de la Corona i altres institucions, fins als partits polítics.
Les cròniques de la situació ens pinten núvols alarmants. A tots els nivells i latituds. Ens aguaita la tempesta. Llavors, a què esperar per sortir corrent? Aquest discurs -entre emotiu i racional- s'està instal·lant (ben orquestrat) a la societat catalana.
Emocionalment, aquest discurs empalma amb la històrica reivindicació identitària, enfocada distintament pel catalanisme i pel nacionalisme. Aquell tenia un esperit de cooperació regeneracionista, el segon s'inspira, sobretot, en l'autoafirmació. Dues actituds legítimes fortament sustentades ambdues en la diferència (amb "l'espanyol") i en la incomprensió.
Racionalment, el discurs és més complex. En temps revoltats -encara que ofereixin una oportunitat temptadora- la fugida no és una solució si no se sap ben bé cap a on es va i si no hi ha garanties raonables d'arribar-hi. Fins i tot el simple anunci -més altiu que pràctic- de la fugida ha complicat les coses. Divideix la societat catalana -plural i diversa- que no és unànime en l'actitud de fugida. Fa molt difícil que algú estigui disposat a acomiadar-nos amb desitjos de bona sort, i tant o més que altres ens donin una eufòrica benvinguda. És un viatge al desconegut.
Es va dir i repetir emfàticament -enmig de la trompeteria de l'anunci "arturmasià"- que, per fi, s'havia creat una gran il·lusió col·lectiva enmig del desànim general per una crisi econòmica paorosa i sense llum al final del túnel. No estava mal vist, com a màrqueting, i alguna cosa hi ha de veritat. Aquesta il·lusió, però, sembla que està amainant en contacte amb la dura realitat. No és un desig, és una simple constatació no científicament verificada.
Hi ha una lògica més simple. Fugir per fugir no té gaire sentit, si no és el "campi qui pugui", ni realista ni digne.
No sembla realista desentendre's de la cooperació mútua en moments en què l'edifici estatal -fins ara comú- amenaça d'ensorrar-se i que el més probable és que ens caigui a sobre, principalment si amb la fugida n'accelerem la caiguda. És més raonable intentar renovar-lo o reconstruir-lo, fent-nos-hi un espai just i confortable. Ara sembla el moment oportú.
Tampoc sembla el més digne, en temps de greu tempesta, intentar abandonar l'altre -per molt ressentiment que s'hagi acumulat-, oblidant la llarga història de convivència, múltiples vincles de sang, benèfica col·laboració en molts moments, i sobretot renunciant al nostre tarannà pactista i l'esperit creador, innovador i modernitzador que ens ha caracteritzat en tots els camps: des de l'econòmic, social, cultural, jurídic i artístic, que tant pot aportar en un altre intent de convivència renovada sobre bases democràtiques més profundes.
Renunciar al nostre realisme, pactisme i a la nostra dignitat -ànimes del catalanisme- seria també una renúncia a la pròpia identitat. Més que el moment de fugir, segurament és el d'involucrar-nos novament en la inevitable regeneració de la cosa pública estatal, en una segona transició, com ja vam fer en la primera, restauradora de la democràcia i forjadora d'un llarg període de pau i prosperitat.
No l'enfonsem més, acabem de construir -fent-hi el nostre espai-, amb nous aires de modernitat i real pluralisme, la nostra democràcia encara inacabada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook