Hi havia una vegada... un geni! Certament, aquests dies s'acompleixen 125 anys que Santiago Ramón y Cajal, en un pis del barri del Raval de Barcelona, va descriure, per primera vegada, la teoria de la neurona. Acostumats als grans invents i a les grans tecnologies, ens pot costar avui d'entendre com un científic tossut era capaç de passar hores i més hores davant d'un microscopi vell i tronat, a fi de certificar allò que la ment el duia a pensar des de la més pura lògica: al cervell també hi havia cèl·lules, al cervell hi havia neurones. Aquest fet li valdria el premi Nobel l'any 1906.

Cajal havia obtingut càtedra d'Anatomia Patològica a la Facultat de Medicina de Barcelona, on havia arribat a començaments del 1888. Ell es considerava pioner d'una ciència que s'iniciava, en què gairebé tot es desconeixia. Era un esperit insatisfet i amb un gran desig de superació. Es va integrar a la vida cultural de la ciutat, i va manifestar la seva admiració pels catalans. Ens veia com a persones capaces de sentir i practicar el doble sentit del treball i de l'economia, evitant rancúnies i respectant religiosament el temps dels altres. Però el sou no era gaire esplèndid, i feia classes particulars a casa seva. Un degà el va denunciar per endur-se un microscopi a casa a fi d'aprofitar les nits fent classes pràctiques. Finalment, recollint estalvis i amb privacions (diu que va haver de deixar el joc dels escacs), va obtenir un microscopi que li permeté tirar endavant amb el seu projecte. Vivia aleshores al número 7 del carrer Notariat, prop de l'antiga Facultat de Medicina, l'actual Reial Acadèmia de Medicina. I allà, envoltat de preparacions de teixits, llibres, papers, plomes i tinta xinesa per dibuixar, va anar descobrint que cada neurona era independent, i tenia unes terminacions molt fines que permetien la seva connectivitat, formant així les vies nervioses bàsiques. El que veia ho dibuixava curosament a pols, amb la tinta. Els seus dibuixos són avui testimoni d'una tasca meticulosa i profunda. Són testimoni d'un món nou i apassionant que s'obria davant els seus ulls, un món que no coincidia per res amb el que, fins aleshores, s'havia descrit. Més endavant, ell mateix afirmaria que es va limitar a aplicar el més vulgar sentit comú.

La troballa feta en un matí d'abril sortiria publicada el mes de maig en una nova revista científica que creà el mateix Cajal.

El descobriment de Cajal és una fita en la història de les neurociències. Demostra les possibilitats de fer recerca malgrat les mancances i la preeminència de l'esperit creatiu. De Cajal hi ha encara molt a aprendre. Per què se'n parla tan poc?