Les llengües no són innocents perquè les tenyim amb la nostra bogeria, incloses les fantasies de domini o el temor a ser desposseïts (que, sovint, són dues fases del mateix moviment anímic). Per això donen tant de joc les sentències judicials relatives als drets -en conflicte- dels seus usuaris, l'última la del TSJ de Catalunya que, si no he entès malament, obliga a fer classes en castellà en qualsevol aula catalana sempre que ho sol·liciti un alumne, el que, si fos d'aquesta manera, s'assemblaria més a posar una pica a Flandes (i a vegades Flandes és a Badalona) que a atendre les demandes dels qui, amb tot el dret, volen optar per una llengua o una altra en la seva educació.

La subtilesa no és allò que ens caracteritza, pot ser que tingués raó aquell que ens va dir "manca fineza", ja fos AndreottiFanfani. Aquí els possibles excessos judicials no solen corregir-se amb un recurs o un negoci polític -vies normals al món civilitzat- sinó mitjançant una crida a la rebel·lió (compatible amb el cobrament del sou), una xuleria torera o una pixaradeta al territori considerat exclusiu. No es precipitin a atribuir aquestes conductes només a l'Executiu català o espanyol. A València, ja poden els poders de l'Estat o les instàncies judicials emetre resolucions que estableixen la unitat bàsica del català o el dret de l'oposició al ple accés als acords i tractes del govern autònom que els caps d'aquesta tribu actuen com si haguessin heretat les institucions o el valencià fos el germà en el mozarabisme del panocho. Polítiques de campanar.

No crec que perquè uns corrin tant com els vingui de gust, calgui lligar les cames dels altres, ni que les proves de busseig hagin de tenir en compte el pànic a la immersió dels practicants menys avesats. El matrimoni homosexual és un dret que quan s'exerceix no converteix en perversos sodomites a tots els casats, per Déu. I no existeix un sol lloc a Espanya on el castellà estigui en perill perquè reben milers d'emissions i missatges diaris en aquesta llengua. Coses de la immersió. Mediàtica.