21 de abril de 2013
21.04.2013
Diari de Girona

KRUGMAN, FORCADES, GINZBURG

21.04.2013 | 00:00
KRUGMAN, FORCADES, GINZBURG

Tan brillants com polèmiques, les tesis de l'economista Paul Krugman són indefugibles des d'un punt de vista teòric. "La deflació galopant o, la seva contrària, la hiperinflació -escriu-, les depressions o la guerra civil poden fer que un país s'empobreixi, però només els guanys de la productivitat permeten enriquir-lo". No obstant això, al llarg de les últimes dècades, Espanya s'ha ajustat a la mitjana de la riquesa europea sense que hagi augmentat notablement la seva competitivitat. Encara que escric de memòria, per la qual cosa em puc despistar en alguna desena, entre 1992 i 2012, l'increment de la productivitat espanyola va girar entorn del 0,8 % anual, això és, molt per sota del creixement previst per a una societat que s'obre a l'exterior. En petit comitè, l'insigne economista català Alfredo Pastor ha incidit en els efectes pertorbadors de les dues dècades perdudes, la conseqüència més evident de les quals ha estat una notable millora de la qualitat de vida sense el corresponent reflex en l'estructura industrial i productiva del país. El crèdit fàcil, els fons europeus, la megabombolla immobiliària, l'economia del BOE -i les seves sucursals autonòmiques-, el proteccionisme gremial que adulterava la competència van sostenir durant vint anys una ficció que ha acabat per esvair-se. Sense guanys productius -Krugman dixit- cap societat prospera. Ara ho sabem. Vull dir que ho hem après amb dolor, perquè abans no ho sabíem. En economia, els cursos suspesos requereixen forts ajustos salarials i lustres de desocupació massiva. Cap canvi estructural resulta senzill ni còmode. I molt menys quan les resistències a trastocar els privilegis són enormes i aleteja a Europa el fantasma d'un renaixent populisme.
Sor Forcades és la sal que no pot faltar en cap guisat que es preï. Al costat del coachPep Guardiola i el prestigiós professor Sala-i-Martin, conforma la santa tríada mediàtica de la intel·lectualitat catalana; però, al contrari del que passa amb els altres dos -referents mundials en el seu àmbit professional-, no se sap gaire bé en què destaca la monja benedictina: si en la medicina holística, el lobby antivacunes, la teologia feminista, el cercle dels admiradors del chavisme o la temptació de l'antipolítica. Segurament la clau es trobi en el prefix anti que articula un discurs públic escorat cap a l'il·lusionisme. Més rauxa que seny, per dir-ho així, mentre els escraches s'ofereixen com a alternativa al descrèdit institucional i s'accentua una perillosa fragmentació social. Enric Juliana ha escrit que amb Forcades arriba el "grillisme" a la política catalana, encara que em temo que el destil·lat Forca?des/Oli??veres ofereixi components esperpèntics encara superiors a l'original italià. No es pot descartar la possibilitat de veure Marine Le Pen a Matignon, Beppe Grillo al Palazzo Chigi i una Espanya en ple disbarat. De totes les temptacions, cap ens hauria de preocupar més que l'antipolítica -és a dir, el populisme com a negació última de la realitat-.
"Pel que fa a l'educació dels fills, crec que no cal ensenyar-los les petites virtuts sinó les grans. No l'estalvi, sinó la generositat; no la prudència sinó el coratge i el menyspreu pel perill; no l'astúcia, sinó la franquesa i l'amor per la veritat; no la diplomàcia, sinó l'amor al proïsme i l'abnegació; no el desig de l'èxit, sinó el desig de ser i de saber", va escriure Natalia Ginzburg en un breu llibre titulat Las pequeñas virtudes. Llegeixo i rellegeixo Ginzburg amb el mateix fervor amb el qual escolto els contrapunts de Bach o els quartets últims de Beethoven. Des de fa anys, els seus microassajos, notes i apunts familiars m'acompanyen com un caliu que escalfa les nits de fred. Hi ha pocs escriptors als quals admiri tant, Milosz potser -d'una manera molt diferent-, Txékhov i també Nadiezhda Mandelstam. Em refereixo, és clar, a una admiració moral i no només artística. A Ginzburg, el pensament es va cenyir a un únic dogma -l'amor a la vida-, que va saber contemplar amb la precisa devoció de la intel·ligència. Ginzburg, a la qual sempre hem de tornar, encara que només sigui per recordar-nos la vocació irrenunciable de la bondat, aquesta aposta que funda la grandesa de l'ésser humà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit