26 de abril de 2013
26.04.2013

PERIODISME SOTA SOSPITA

26.04.2013 | 00:00
PERIODISME SOTA SOSPITA

"En aquell context cap d'aquests temes no era innocu i l'acció de la censura es va mostrar implacable i contumaç dirigida i estimulada per la ignorància malèvola dels censors i la insídia política dels governadors"

La llarga trajectòria cívica i cultural de Narcís-Jordi Aragó té en l'exercici de la professió periodística el nervi biogràfic més potent. Format per exercir d'advocat en el despatx familiar, el cuc del periodisme el va dur per camins ben diferents. No és gens estrany, perquè a l'entorn familiar d'Aragó el periodisme domina en diferents generacions amb vocació profunda. El besavi, Gaudenci Masó, ja havia fundat l'any 1881 El Constitucional; l'avi Rafel Masó uns anys més tard fundaria el 1889 el Diario de Gerona, i tant el seu oncle Santiago Masó com el seu pare Estanislau Aragó hi tindrien una activitat remarcable. De fet, a la casa Masó del carrer de les Ballesteries, la instal·lació, als baixos de la casa, de la impremta Masó, vinculava tota la vida a l'artesania tipogràfica que era la impremta abans de la revolució tecnològica. No és sorprenent, doncs, que molt aviat Aragó orientés la seva activitat cap el periodisme primer a Vida Catòlica i més endavant a Presència. El llibre Periodisme sota sospita. 25 anys entre la censura i la llei de premsa, que acaba de publicar Acontravent (2013) tracta, justament, de lligar la memòria, la biografia i la trajectòria d'Aragó en aquests dos mitjans des de 1952 fins a 1977. El marc triat arrenca de la primera col·laboració, l'any 1952, i es tanca el mes d'abril de 1977 amb la derogació de l'article dos de la Llei de premsa. El fil biogràfic, que és molt potent, és el camí que ens porta cap a una aproximació més general al paper de la premsa en temps de dictadura, la relació entre la premsa i la censura en aquest context, i la situació i evolució general del país i la societat.
Tenim, doncs, en aquest llibre un capítol de la història contemporània de Girona i de Catalunya que només podia escriure, i documentar, Narcís-Jordi Aragó. Pel que fa al fil biogràfic i més enllà de les condicions de context de la casa Masó, Girona i la vida i la societat de Girona són el teló de fons per dibuixar les característiques i condicions canviants d'una ciutat que va passar de l'efervescència republicana i revolucionària al nacionalcatolicisme, amb tots els canvis que això comportava, inclòs el cataclisme social desencadenat per la gènesi, l'evolució i el desenllaç de la Guerra Civil. Aragó pot dreçar un pont amb el passat republicà i situar el paper del seu pare, president del GEiEG durant molts anys i tinent d'alcalde de Cultura de l'Ajuntament, de 1934 a 1936, com un dels vencedors vençuts, abocats al silenci discret de la professió i allunyat de la cosa pública acabada la guerra. En l'ambient catòlic de la ciutat des del 39, Aragó veu desfilar els anys del Seminari, les celebracions litúrgiques, les festes assenyalades del calendari religiós, o el pes del bisbe en les decisions de la vida de la ciutat i de la diòcesi.
Vida Catòlica, emparada pel bisbat, esdevé per Aragó, en contacte amb mossèn Carles de Bolós i amb Josep M. Ginés, una escola de periodisme. La relació d'Aragó amb Vida Catòlica s'estronca per l'acció de la censura eclesiàstica exercida per mossèn Josep Calzada arran de dos episodis, un el 1959 i un altre el 1962, quan la revista va tractar primer la celebració del CL aniversari dels setges de Girona i, més endavant, la tallada de plàtans de la Devesa, formulant una crítica a l'Ajuntament i a l'alcalde de l'època.
Quan el 1965, Manel Bonmatí funda, amb Carmen Alcalde, la revista Presència, Aragó és cridat per l'amic del seu pare a col·laborar-hi. Es refeia així un pont amb la història i s'unien dues generacions en un nou projecte periodístic que rescataria vells ideals de llibertat, de democràcia, d'autogovern, de tolerància i de convivència. Quan, colgat de multes, Bonmatí estava a punt de llençar la tovallola el juny de 1967, una reunió al bisbat amb el bisbe Narcís Jubany a la qual assistiren entre d'altres el Dr. Damià Estela, Francesc Ferrer i el mateix Aragó, obre les portes a una nova etapa de Presència, en què Aragó n'assumiria, amb un nou equip, la direcció. Es mantenia el mateix compromís, però es renovava el guió i l'agenda dels temes. Presència va rescatar noms de l'oblit (Prat de la Riba, Layret, Pompeu Fabra, Prudenci Bertrana, Carles Rahola, Miquel de Palol, Vidal i Barraquer, Rafel Masó, Fidel Aguilar, Joan Badia, Jaume Vicens Vives), va aflorar temes de la més viva actualitat política (amnistia, llibertat, autonomia, Estatut, Generalitat, Tarradellas) i va posar en el seu punt de mira alguns riscos i febleses territorials, i va denunciar les corresponents agressions (la Costa Brava, el Ter, els Aiguamolls, les Gavarres). La llengua i la reivindicació de la llengua com a expressió genuïna de la identitat va esdevenir un tema central de la revista.
En aquell context cap d'aquests temes no era innocu i l'acció de la censura es va mostrar implacable i contumaç dirigida i estimulada per la ignorància malèvola dels censors i per la insídia política dels governadors civils. Aragó ressegueix el fil de l'actualitat amb el doble guió de l'agenda de la revista i els seus temes i col·laboradors, i l'acció de la censura en un ambient "de sospita i de por", lluny de la normalitat que vivim ara i quan "en aquells dies tot deia més coses de les que realment deia segons els ulls dels censors" i quan "la sospita era un líquid en suspensió".
És conegut que del juliol de 1971 al 20 d'abril de 1974, Presència no va sortir, suspesa governativament. Durant aquest temps, Aragó, que exerciria de corresponsal de la premsa barcelonina a Girona i la Costa Brava, es dedicaria també al periodisme de llibre i juntament amb Jaume Guillamet, Just M. Casero i Pius Pujades escriurien el llibre Girona grisa i negra, destil·lat eficaç de l'estil i dels temes de Presència i destinat a "envellir feliçment" en la mesura que "la ciutat va començar a despertar-se".
També és conegut que, finalment, els tribunals van aixecar la suspensió, que la revista va reprendre, de l'abril de 1974 a l'octubre de 1982, la seva tasca que l'acabaria convertint en un "referent obligat en el món de l'oposició al franquisme i de la resistència catalanista".
Signes dels temps, tot el pluralisme que Presència havia aglutinat des de la unitat s'obriria al món dels partits en democràcia, i en el context democràtic la revista canviaria de sentit i de funció. Aragó deixa el seu relat abans. Un relat que fa el retrat d'un món, d'una societat i de les seves contradiccions agreujades per una dictadura que la revista contribuiria a combatre, i en patiria les conseqüències, des de la primera línia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema