Itàlia té nou primer ministre des d'aquest cap de setmana. Enrico Letta, del Partit Demòcrata, ha aconseguit al final formar govern gràcies a les pressions del president de la República, el vell Napolitano, a les forces polítiques parlamentàries.
No hi ha dubte que la lectura dels darrers esdeveniments no deixa lloc a cap dubte: Mentre Berlusconi guanya, Itàlia perd. I per golejada. Aquest nou govern difícilment podrà afrontar els reptes pendents i donar resposta a les exigències de la Unió Europea. Aquesta macedònia de noms i partits no tanca la crisi que es viu des de fa ja un parell d'anys i l'ombra de Berlusconi impedirà qualsevol reforma atès que la seva máxima prioritat és salvar els seus procesos judicials, per la qual cosa ha situat com a Ministre del ram i vicepresident la seva mà dreta, Angelino Alfano.
El guanyador de les eleccions italianes, Pier Luigi Bersani, ja es història. Els italians ja estan acostumats a tenir presidents escollits a a dit per terceres persones. Men?tre Monti fou una aposta de la UE, amb el vistiplau de Napolitano, ara ha passat el mateix. Si fa només uns mesos els líders del PD deien que era impossible un pacte amb els berlusconians del PDL, les paraules se les ha emportat el vent com les fulles seques a la tardor. El mateix Letta havia jurat que mai no es produiria allò que ha acabat succeint.
Malgrat l'incident als afores de palau en la seva presa de possessió, un sector d'Itàlia respira més tranquil, però sobretot qui ha aplaudit el nou govern és la UE. El nou primer ministre ha situat europeistes al govern com la veterana Emma Bonino a Exteriors o Francisco Saccomani a Economia, un sicilià bon coneixedor del Fons Monetari Internacional.
Cal veure els primers cent dies de govern. De moment, el bloqueig d'aquests darrers dos mesos s'ha trencat, la qual cosa és un bon símptoma i a la vegada deixa ben palès que el vot a partits oportunistes i populistes -com el de Beppe Grillo- no porten enlloc. Davant l'ensorrada del grup de Mario Monti, que per cert ha situat ministres com Cancellieri a Justícia o Mario Mauro a Defensa, l'humorista italià i la seva formació política eren els únics que podien aturar la influència de Berlusconi si haguessin donat suport al guanyador de la contesa electoral. Però van deixar-lo en calçotets i aquest no ha tingut més remei que abandonar la primera línia política.
Bersani estava disposat a passar pàgina i a obrir un nou període de transició a la política italiana. Pretenia juilar vells elefants per donar pas a una nova generació de gent jove. Però fou esclau de les seves paraules i no només el menyspreà Grillo, sinó el seu mateix partit polític el desobeí en la possible elecció de Romano Prodi com a president de la República. Al final, no va tenir més remei que trucar a Berlusconi per convéncer Napolitano -camí dels noranta anys- que tornés per tal d'intentar trobar una sortida a la crisi italiana.
En definitiva, Itàlia continuarà fent la política de sempre per molt que alguns vulguin veure Enrico Letta com l'home del possible miracle. Aquest democratacristià enceta una carrera amb plom als peus. L'ombra de Berlusconi és allargada i sap que, malgrat els seus setanta-set anys, li arribarà una altra oportunitat. Avui les enquestes el donen com a guanyador i qui sap si el grapat de senadors que li van faltar a Bersani, avui ell els aconseguiria. De moment, Monti és ja a casa, Bersani als llibres d'història i els vuit milions de vots del Moviment 5 Estrelles de Grillo a les escombraries. No hi ha dubte que Berlusconi ha assolit el seu objectiu. I ho ha aconseguit amb una nota brillant, malgrat que per a Itàlia sigui viure en una crisi permanent. Quin serà el proper escàndol?
