Cada any, per aquestes dates, el Ministeri d'Hisenda publica el deute bancari dels ajuntaments. No obstant això, aquesta informació no ofereix cap explicació sobre l'antiguitat, terminis i tipus d'interès. Ni s'esmenta que a l'any 2012 s'hi ha afegit el deute comercial dels ajuntaments que es van acollir al pla de pagaments a proveïdors. Tampoc s'han computat els ingressos avançats per l'estat els anys 2008 i 2009 que s'han de retornar en cinc (o deu anys, si s'ha sol·licitat ajornament). En canvi, se sumen les subvencions atorgades pels diferents departaments de la Generalitat que obligaven els ajuntaments a signar préstecs, tot i que els interessos i les amortitzacions van a càrrec de la Generalitat.

Assenyalats, doncs, aquests matisos, el deute dels ajuntaments espanyols (sense diputacions, consells comarcals, mancomunitats...) era de 35.290 MEUR, un 3,36% del PIB del 2012.

Ara bé, si descomptem uns 9.263 MEUR de factures que s'han convertit en crèdits a deu anys, el deute s'hauria reduït en un 8,55%, de manera que passa dels 28.460 MEUR del 2011 als 26.027 el 2012, un 2,48% del PIB.

De fet, el mecanisme de pagament a proveïdors ha suposat un negoci rodó per a la banca, que ha deixat els diners a un tipus d'interès entorn al 6%. Per a més inri, un bon grapat de factures impagades provenien de projectes d'inversió que ja s'havien finançat amb préstec. En aquest cas, si el tipus d'interès originari va ser a l'entorn del 4%, amb el refinançament, cada milió d'euros costarà als contribuents la broma d'un 36% més d'interessos.

Pel que fa els ajuntaments gironins, tres quarts del mateix. El deute global ha passat de 601,9 MEUR del 2011 a 608,7 MEUR. És a dir, hauria augmentat un 1,14%, però si es descompten els 74 MEUR de factures a proveïdors, hauria disminuït un 11,16%.

En definitiva, aquesta línia de pagaments a tercers ha finançat el dèficit encobert d'alguns ajuntaments mancats de solvència en tenir menys ingressos que despeses, ha trencat un principi de les finances municipals que obliga a destinar els préstecs a finançar inversions i ha disminuït la futura capacitat d'endeutament. Malament rai!

La solució no era posar un pegat sinó un nou finançament basat en els costos reals dels serveis mínims obligatoris pels quals no es poden cobrar taxes (seguretat ciutadana, enllumenat públic, neteja viària, conservació de vies públiques i prestació de serveis socials, entre altres).

A més a més, pels anomenats serveis impropis, que no responen a competències municipals, si es volen seguir prestant, cal un finançament addicional o estan destinats a desaparèixer.