La Dama de Ferro va lluitar contra l'estatalisme, no només a Europa sinò principalment a Anglaterra. Thatcher no era antieuropea com és Cameron. Mai es va aixecar d'una taula com ha fet Cameron. Mai va exigir un referèndum sobre Europa com va fer el laborista Wilson i com vol refer potser el pitjor primer ministre -la llista és llarga- anglès.

El mal rotllo anglès amb Europa només fou trencat per dos anglesos de mare americana. Quan el 1940 arriben al poder, Macmillan diu a Churchill: "Tu i jo som deutors de Hitler. Ell t'ha fet primer ministre i a mi director general. Cap poder terrenal, excepte Hitler, ho hauria aconseguit." No eren insulars, sinó europeistes. Derrotat Hitler, Churchill crida des de la sempre democràtica Zuric de parla alemanya el 1946: "Tenim a mà una solució que pot fer tot Europa lliure i feliç com Suïssa és avui. Hem de construir com uns Estats Units d'Europa. El primer pas per recrear la família europea ha de ser la col·laboració entre França i Alemanya. L'estructura dels Estats Units d'Europa, si es fa bé i sòlidament, serà tal que la força material d'un sol Estat perdrà importància. Les petites nacions comptaran igual que les grans i se sentiran orgulloses de la seva contribució a la causa comuna. Gran Bretanya ha de ser l'amiga i patrocinadora de la nova Europa i liderar el seu dret a viure i brillar. Per això us dic: Europa aixeca't!".

Però els laboristes guanyen les eleccions de postguerra i boicotegen la precursora Comunitat Europea del Carbó i l'Acer. Macmillan veu clar que Anglaterra s'equivoca com diu el 1951 quan els conservadors tornen al poder: "Hi haurà una Comunitat Europea que dominarà Europa. Si no hi entrem correm el risc del domini alemany d'Europa que hem lluitat en dues guerres per evitar." Però quan a l'envellit Churchill el substitueix Eden, aquest rebutja participar en la creació del Mercat Comú. El ministre d'afers estrangers Macmillan aconsegueix enviar un observador a Messina, on es redacta el Tractat de Roma de 1957, però escriu al seu dietari: "Afers Estrangers, des de l'època de Bevin (laborista) i Eden (conservador), són hostils al moviment europeu, que veuen com una maniobra de Churchill!" Macmillan reconeix, quan Anglaterra abandona Messina a finals de 1955, que ells volen una Europa de dues velocitats: "No podem entrar mentre no s'estableixi una relació correcta entre els cercles interior i exterior."

Quan Macmillan arriba a primer ministre ja ha fet tard i De Gaulle veta Anglaterra. Deu anys després un altre conservador, Heath, aconsegueix entrar el 1973, però segueix la comèdia insular i dos anys després el laborista Wilson fa un referèndum on guanya el sí, però divideix els laboristes. Com diu el laborista Gaiskell, Europa "vol dir la fi de Gran Bretanya com un Estat europeu independent. Vol dir la fi de mil anys d'història."

Thatcher fou una política que va esquivar l'insularisme anglès sobre Europa. Ella estava preocupada per altres temes com l'amenaça per la pau del comunisme i l'amenaça pel creixement de l'estatalisme que ofegava els països industrials. Va guanyar les dues batalles. El comunisme ja no és cap alternativa i la propietat estatal de l'economia tampoc. Però va deixar sense resoldre la questió d'Europa, que segueix dividint els conservadors. Anglaterra és i no vol ser a Europa. Potser els catalans ens trobem amb els anglesos fora d'Europa, ells per culpa dels insulars i nosaltres per culpa dels franquistes. Però abans de fer noves aliances amb els anglesos recordem el seu mal rotllo amb Europa i Catalunya. Millor, com l'europeista Churchill, mirem els lliures i feliços suïssos, ideal de llibertat realment thatcherià.