DIAGNÒSTICS I ETIQUETES

Diumenge passat vaig retallar una de les cartes al director del Diari de Girona. La Sra. Maria Dolors Sala plantejava una interessant reflexió sobre els diagnòstics que fem els metges. "El pitjor de tot, deia, és que ens posen al damunt una etiqueta". Quantes vegades hi he pensat, en aquesta expressió, al llarg de la meva vida professional. Recordo encara com a la facultat ens insistien que no hi havia malalties; que el que hi havia eren malalts que demanaven la nostra atenció. Però la societat actual vol definicions que alliberin de les incerteses, vol dígits per definir una malaltia, vol classificacions. "Li porto el meu fill de visita; és un TDAH!", em va dir una senyora. "Com es diu el seu fill, senyora?" vaig preguntar. "Joan". "Aleshores, simplifiquem-ho, vaig afegir... Les sigles del seu fill són JOAN"

Tenir consciència de la persona és el primer pas per al diagnòstic. Tot procés malaltís té lloc en una persona determinada, que és qui li dóna unes característiques especials i pròpies, úniques. No hi ha malalties; hi ha malalts. La persona és qui donarà un sentit, una plasticitat definida al procés. Recordo una lliçó magistral del professor Oriol Anguera. Ens deia que a la majoria de malalties, la persona és present a la malaltia, i li confereix unes característiques pròpies segons cada individu. La persona seria absent a la malaltia només en aquells casos d'anencefàlia. I la persona es confondria amb la pròpia malaltia en les patologies mentals greus.

Per tant, el pacient (i el seu entorn) participa en l'elaboració del quadre clínic. Hi ha una elaboració personal dels símptomes, de manera que, com afirma Laín Entralgo, el pacient esdevé coautor i coactor del seu trastorn. Cada organisme respon de manera diferent davant les causes d'una malaltia concreta. I cada individu ha de tenir el dret i el deure de respondre, des de la seva personalitat única i irrepetible, amb llibertat, intimitat, intel·ligència i d'acord amb la seva pròpia biografia personal. Tot quadre clínic, per més definit que vingui en els llibres de text, té una originalitat imprevisible en funció de la persona. Cada persona, pel fet de ser qui és, manifesta d'una o altra manera el quadre patològic.

El diagnòstic no ha de suposar posar una etiqueta a la persona, ha de tenir una finalitat terapèutica. Si comprenem els símptomes i, sobretot, la manifestació d'aquests símptomes en una persona determinada, podem iniciar amb més seguretat el camí del tractament. Per això la medicina, malgrat tota la tecnificació, no pot deixar la vesant humanística ni la concepció com a "art de curar".