Una primera consideració: el columnista és part directament afectada en la qüestió que planteja, avui, en aquest diari. Els seus fills estudien a l'escola Gegant del Rec, de Salt. Ha tingut dubtes fins a l'últim moment, però després de valorar-ho, entén que la causa és bona, independentment de si té implicacions personals o no i que, per tant, parlant-ne no fa cap mal a ningú.

Som-hi, doncs: al Gegant del Rec fa anys i panys que esperen una escola nova que alliberi els nens i nenes del barracots on estudien. L'equip docent és de primera i les instal·lacions no fan la cosa: l'escola funciona i molt bé, però la utopia de tenir un edifici degudament equipat els fa somiar truites, sobretot ara que no hi ha un duro per invertir i en educació, lamentablement, fa la sensació que menys.

Que no hi ha diners? Doncs mirin, un grup de pares, vinculats a l'AMPA, han pensat una manera de fer realitat un petit somni en època de malsons: una escola per fases, aprofitant les instal·lacions existents i aplicant tècniques de bioconstrucció, i amb la implicació directa de la comunitat educativa, que vol dir que els pares i mares es fan responsables del projecte, supervisant-lo i essent-ne els impulsors. És més, fins i tot plantegen la possibilitat que engegar aquesta idea pugui servir per donar feina a persones que eduquen els seus fills al Gegant i que estan a l'atur, com un de cada quatre treballadors a casa nostra.

La proposta ja ha arribat a Ensenyament, que diu que la valora, i compta amb el suport explícit i entusiasta de l'Ajuntament -a veure fins on es concreta aquesta vehemència-, així com d'arquitectes de la Universitat de Girona.

Ara els que manen han de decidir si aproven un projecte que proposa fer més per menys en temps en què a tots ens toca fer més per menys. Només cal que les institucions siguin la meitat de valentes que els pares.