bservant les corbes de l'atur i del PIB es percep que a partir de l'agost del 2011 les dues esdevenen elàstiques, és a dir, es veuen afectades directament. Des que va començar la crisi al febrer de 2008, la corba de l'atur no responia a l'evolució del PIB, talment com si es fes trampa en l'economia. De fet va ser així, el pla Zapatero va ser com llençar una pilota endavant, va retardar la baixada del PIB, però també va evitar fer els deures i endreçar l'economia. Mentre l'atur anava amunt, l'economia també creixia, cosa que no s'entén. A partir de l'agost de 2011 la cosa canvia i aquesta es decideix a anar avall mentre que l'atur puja amb la mateixa proporció: s'han tornat proporcionals, això que en economia anomenen elàstics. Ara que estem tocant fons és d'esperar que als primers símptomes de millora de l'economia, una millora del 0,1% del PIB al mes de maig, es tradueixi en creació de treball. Si és així, la reforma laboral començarà a donar els seus fruits, no havent d'esperar a créixer al 3% per crear treball.

Fa gairebé un any que explico aquí que cada vegada som més competitius en la venda de productes al món i en la captació de turistes estrangers. Mantinc que això és el que ens traurà del forat. Però el PIB el formen la demanda interna, el saldo exportador i la inversió. La demanda interna no la salvarem en molts anys, l'exportació ha arrencat en força però, i la inversió? Les mateixes empreses que exporten necessiten invertir per augmentar la seva producció. Aquest capítol queda anul·lat pel crac bancari.

El país no té mecanismes per impulsar la inversió. Ara mateix queden en marxa crèdits ICO en combinació entre els bancs i l'administració central, i un petit pla de reindustrialització i millora de la competitivitat també del ministeri d'indústria. Aquest darrer és la millor solució per la inversió industrial, ja que consta de crèdits a la inversió a 10 anys més 2 de carència a un interès del 3% i amb l'aval del 10%. És el que necessita la indústria, però el total destinat a aquest concepte no arriba enlloc. Ara és l'hora d'impulsar la inversió i no només s'ha de fer amb accions clàssiques com aquesta, s'han d'engegar totes les eines possibles. Per exemple les eines fiscals proactives. Ara mateix el ministeri d'hisenda està retallant qualsevol desgravació que hi pugui haver en l'impost de societats, tant se val si són per investigació, com per inversió, cosa que això és un error majúscul. Hisenda ha de ser més valenta i fer pagar a les multinacionals pels guanys totals que comporta la venda a Espanya, no només pels guanys comptables de les vendes que procedeixen de paradisos fiscals. Els impostos han de ser proactius i ser menors per a les empreses que inverteixen i per les que creen treball que no pas per les que no. Les deduccions fiscals haurien de ser per a les inversions que estalvien matèria primera, energia i aigua i per les que creen treball, no pas per a les inversions especulatives. De la mateixa manera s'hauria d'afavorir l'accés a recursos financers a les empreses exportadores per davant de les que no ho són. Si la Unió Europea crea la taxa sobre el CO2 pot destinar tot aquest muntant a finançar projectes que redueixin el consum d'energia i d'aigua, una autèntica palanca econòmica.

Tot i això, continuarem tenint problemes bancaris. Mario Draghi va dir dijous que a Europa tota la política monetària es fa a través dels bancs i va insinuar que engegaria mecanismes perquè això fos així. "Ja hem rebut" -vaig pensar, dubtant que obtingui resultats. Els bancs estan massa capficats en els seus problemes de pagament i de creixement i només Bankia i Catalunya Banc, ara sense actius tòxics, sense possibilitat de créixer, amb accés prohibit al mercat immobiliari i amb gran liquiditat, poden ser actives en el món de les pimes. Em sembla que cal obrir més mecanismes de finançament de pimes. Alguna ja s'ha insinuat, com l'obertura de mercats de pagarés i de bons de pimes a la borsa, mecanisme en el que poca gent hi confia donada l'experiència de la borsa petita. Potser amb això s'hauria de ser més actiu, amb campanyes de difusió, estenent el mercat més enllà de la borsa, a les Cambres de Comerç, per exemple. En qualsevol cas hi hauria d'haver un mecanisme que avaluï el risc d'aquests actius i possiblement un aval parcial. A Anglaterra el ministeri d'hisenda avala fins el 30% la compra d'accions d'empreses d'innovació que poden descomptar en cas de fallida de la seva renda fins a un total de 1 milió de lliures (1,19 milions d'euros) a raó d'un màxim de 300.000 lliures per any. El risc per hisenda és limitat i esdevé una ajuda immensa per a la inversió en noves empreses tecnològiques. Combinar idees com aquesta, junt amb altres avals com els de garantia recíproca, amb el finançament bancari o alternatiu a través de borsa i de Cambres de Comerç, pot ser la solució; és una idea que s'apropa al "crowdfunding" i que segueix aquell meu concepte que la gent ha d'invertir en les empreses del seu territori. Finalment queda la inversió pública, inversió que hauria d'arrencar de la UE. Aquesta no ha de tornar a fer carreteres, s'ha de destinar a formació tecnològica i a digitalitzar el territori, a estendre la fibra òptica a tots els racons i a la reforma dels habitatges i edificis públics per a l'estalvi d'energia. Això és el que ara hauria de venir i crear treball, tot i que no tinc clar amb quins líders comptem per posar-ho en marxa.