La mundialització de l'economia està transformant el món de forma considerable. En conjunt, el món s'està igualant: la riquesa d'un país es transfereix a un altre que no en té tanta, com si es tractés de vasos comunicants. Ja sabeu que, segons el principi dels vasos comunicants, els nivells s'haurien d'igualar eventualment, o gairebé. Tot plegat depèn del temps que hi posem i de la grandària del tub comunicant.Però no tot és tan senzill. Els vasos comunicants també igualen per nivells de riquesa. Així, els salaris més baixos dels països més pobres tendeixen a igualar-se amb els salaris més baixos dels països més rics, i el mateix fenomen succeeix amb els salaris més alts. La conseqüència més immediata d'això és que la mundialització augmenta la desigualtat en un mateix país encara que iguali en conjunt les nacions. Pot ser una paradoxa que la igualació entre països necessiti augmentar la desigualtat dels seus individus, però és inevitable si ningú hi posa remei i no neix cap ideologia que ho resolgui.
Per estudiar la desigualtat entre els individus d'un país es fa servir l'índex de Gini. Aquest índex es dedica a estudiar les diferències entre ingressos d'una determinada comunitat. Es tracta d'un model desenvolupat per l'estadístic italià Corrado Gini el 1912 per mesurar la desigualtat d'una distribució, que es basa en la corba de Lorenz i representa la proporció acumulada dels ingressos en l'eix vertical i la població acumulada en l'eix horitzontal. La diagonal d'aquesta gràfica és la igualtat perfecta dels ingressos: el 20% de la població rep el 20% dels ingressos, el 50% rep el 50%, i així successivament. Aquesta recta es defineix com a índex Gini zero. Però la realitat no és aquesta, sinó que una gran part d'una població rep una petita part dels ingressos i una petita part en rep una quantitat important. Per tant, la corba real és una corba que fa panxa avall per sota d'aquesta diagonal ideal. Doncs bé, l'àrea entre la diagonal i aquesta corba real, dividida per l'àrea total per sota de la diagonal, expressat en valor 100, és l'índex de Gini. El món té un índex de 66, i aquest va disminuint a mesura que avança la mundialització. Aquest índex va anar en augment a partir de la revolució industrial. Així el 1820 tenia un valor de 50, el 1910 era de 61, el 1989 va arribar a 71, per baixar el 1997 a 69 i el 2006 a 66. Els països menys desenvolupats són els que tenen l'índex de Gini més alt, com Sud-àfrica amb 63,1, Zàmbia 57,1, República Centreafricana 56,3, Colòmbia 55,9,... mentre que els països més avançats socialment són els que el tenen més baix, com Finlàndia que el té de 25,8, Islàndia de 23,6, Noruega de 22,9, Suècia 24,4. L'index de Gini de França és de 30,8, el d'Alemanya de 29, el d'Itàlia de 31,9 i el del Regne Unit de 33. I el dels Estats Units? Els EUA sempre han estat un país amb forta desigualtat i l'any 1980 tenien un índex de Gini de 40 mentre que avui el tenen de 47. Espanya es troba amb un índex de desigualtat en consonància amb els països del seu entorn. L'últim conegut (2011) ha estat de 34, amb un fort augment des de l'any 2008, quan era de 31,3. Així doncs, ja es pot veure que això que anomenem crisi -i que de fet és una revolució- anirà incrementant les desigualtats al llarg dels propers anys. En els darrers 20 anys el que s'anomena l'elit financera va pujar a la parra de les remuneracions apropiant-se de salaris astronòmics de fins a 200 vegades els salaris mitjans.
Fa una setmana vam saber que Alfredo Sáez, conseller delegat de Banesto marxava a casa amb una jubilació de 88 milions d'euros. No he entès mai la raó per la qual un salari pot tenir un valor que una persona no pot gastar mai. No té cap sentit, és avarícia per avarícia. Si un salari no es pot satisfer amb la compra de béns o de serveis personals no té sentit. Aquesta tendència va començar en temps de la Tatcher i de Reagan, anant de la mà de baixades d'impostos sobre la renda del 75% fins al 50%. Ara els suïssos es proposen votar en un referèndum el mes de setembre una llei que limiti el màxim dels salaris a 14 vegades el salari mitjà. Jo ho trobo encertat com a mesura per frenar la deriva d'aquestes elits que s'apropien descaradament i sense justificació de la riquesa de les empreses.
El capitalisme basa part de la seva teoria en la productivitat marginal. En aquesta, els individus més productius guanyen ingressos més elevats, reflectint la seva contribució més important en la societat. Els mercats, pel joc de les lleis de l'oferta i la demanda, determinen el valor de les aportacions individuals. Si n'hi ha un que té una competència rara i preciosa, el mercat el remunerà àmpliament perquè contribueix de forma notable a la producció. Si no té cap qualificació els seus ingressos seran baixos. Evidentment la tecnologia hi juga un paper transcendental: en una economia agrícola primitiva l'important era la força física; en una economia moderna de punta és més aviat la potència intel·lectual.
La tecnologia i la raresa, per mitjà de les lleis del mercat, juguen un rol bàsic en la desigualtat actual, però l'estat hi juga un paper fonamental: regula el joc del mercat, dóna recursos a través dels impostos i modifica la dinàmica de la fortuna. És doncs moment de repensar el paper de l'estat en la nova economia, sobretot en la formació dels seus individus. En parlarem la setmana vinent.
