13 de maig de 2013
13.05.2013
Diari de Girona

Més enllà de la por

13.05.2013 | 00:00
Més enllà de la por

En aquest camí cap a l'Estat propi crec que la feina íntima que ha de fer cadascun dels catalans i catalanes d'aquest país és desactivar la por ancestral que tot ésser humà té de perdre el poc o molt que ha aconseguit, tant en qüestions materials com en l'aspecte d'estabilitats i tranquil·litats. Segurament els "artistes" podríem donar bones lliçons de com es gestiona la por quotidiana de no saber què passarà demà, què menjarem o qui ens acollirà; però aquesta "fera ferotge" moderna, multiforme i unilingüe de la qual parlo avui, és molt més nova i poderosa. Aquest monstre d'afilades ungles s'ha institucionalitzat i ara plana per damunt dels caps dels indecisos i indecises, que encara no saben si el dia que toqui trobaran el valor de saltar o no saltar del trampolí cap a una piscina de la qual desconeixem la seva profunditat, ni tan sols si té aigua.

La clau, el secret per trobar el valor de fer el pas endavant cap a la incertesa necessària, no resideix en la reflexió intel·lectual sobre el futur, sinó a posar la mirada en els records familiars i pensar en tots aquells convençuts i convençudes que ens van precedir i que somniaven amb el que avui tenim a un pam dels nassos. Penso en els nostres avis i àvies. En aquells que els va tocar dormir a la humida i freda sorra de la platja d'Argelers o els que varen ser ignominiosament obligats a signar documents d'adhesions franquistes simplement per protegir els seus fills i filles d'unes pressions massa perilloses. Ja no parlo dels que varen perdre la vida, perquè aquests van descansar amb la gratitud eterna dels que els varen haver d'enterrar amb la ràbia continguda dins uns llavis forçadament closos. Allò sí que era por i no la nostra. Als nostres avantpassats sí que els van tremolar les cames de veritat i varen viure sempre amb una llavor d'odi reprimida en els seus somriures últims de vellets i velletes adorables.

La por d'avui és ridícula davant de les adversitats i les angoixes reals de milers de catalans i catalanes que varen viure guerres, exilis i repressions. Per aquesta por autèntica, adormida a la nostra sang, és pel que no hem de tenir por avui. Tenim sostre, tenim pa, tenim amics i tenim la nostra raó. Si ens queda encara alguna capacitat de gratitud envers els que durant 300 anys han mantingut viva, amb més o menys fermesa, amb més o menys convenciment, la flama de la nostra identitat com a poble; ara no els podem fallar. No estem davant d'un caprici de poble arrauxat, ni de cap febrada com alguns ens volen fer creure. Estem al capdavant d'una cordada mil·lenària, que ens pot dur al cim.

Pel camí del temps s'hi han quedat molts que ho haurien donat tot per arribar on som avui, per estar dins la nostra pell i viure la nostra por acomodada. Som fills d'uns anhels i hereus d'uns desitjos incomplerts. Tenim el deure d'intentar-ho. Ja no pels que vindran i que hauran de continuar construint el país, sinó pels que varen dissenyar, posar la primera pedra i plantar els fonaments, d'aquest edifici que es diu Catalunya, i que a nosaltres ens ha tocat decidir si l'inaugurem per viure-hi en pau i fraternitat amb els veïns; o deixem que ens l'enderroquin definitivament enterrant amb aquesta runa la silenciada lluita de tants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook