Eloqüents les fotos de la coincidència d'Artur Mas i Mariano Rajoy en la inauguració del Saló Internacional de l'Automòbil, a Barcelona. Els gestos amb freqüència delaten l'estat d'ànim. També un gest, de vegades, val més que mil paraules. Així va passar en aquest cas. Es van guardar les formes -només faltaria!-, però l'actitud nerviosa i arrogant del president Mas va contrastar visiblement amb la del president Rajoy, aparentment més natural i propera, fins i tot una mica tímida. Sento constatar-ho aquí, perquè legalment tots dos són els meus presidents i sento més pròxim el català que l'estatal, encara que sigui -i no només- per raons de la distància.

Cal considerar-los a tots dos intel·ligents i preparats, encara que les dificilíssimes circumstàncies en què els toca governar -i que els desborden clarament- conviden a pensar una altra cosa. En tot cas, cap dels dos em satisfà, si bé aquesta apreciació personal no té cap importància. Tots dos són massa conservadors i nacionalistes, cada un, és clar!, des de la seva posició i òptica respectiva.

I pel que fa al tarannà, Rajoy és excessivament esquiu respecte de l'opinió pública i els mitjans de comunicació, que sembla témer, i Mas peca d'actituds força fatxendes precisament davant els mitjans i l'opinió pública.("Guapo! - Gràcies!", els sona?). Cadascun utilitza les seves armes.

Segurament, l'enorme pes de les responsabilitats del president del Govern espanyol el fa més reservat i parc en paraules del que molts desitjaríem i potser seria convenient per enfortir el seu lideratge. I no hi ha dubte que al president de la Generalitat, de brillant oratòria, la seva permanent presència davant l'opinió pública i als mitjans de comunicació, que controla, li és imprescindible per a l'apostolat independentista, que ha convertit en la croada de la seva vida i que s'obstina que sigui la de tota la societat catalana, per difícil que això sigui, tenint en compte la pluralitat demogràfica i ideològica de Catalunya, i també si cal fer cas de les enquestes.

La mal dissimulada timidesa i l'actitud esquiva de Rajoy, en la forma de governar, que no coincideixen amb la seva "campe?chanería" i proximitat en el tracte personal (recordem, fins i tot, el seu èxit al programa televisiu Tengo una pregunta para usted), tal vegada sigui eficaç a l'hora de prendre algunes decisions dures, però sens dubte debiliten la seva imatge de líder polític fort i inqüestionable que el país necessita en aquests moments.

L'actitud altiva i desafiant d'Artur Mas, explicable des del seu objectiu molt difícil o de "missió impossible" (almenys per ara), el presenta com un líder decidit i convençut, capaç d'arrossegar masses, tot i sostenir-se en terreny movedís i amb forts vents en contra. És una actitud més voluntarista que realista. Com la d'aquell predicador que em confessava que si cridava tant des de la trona era per convèncer-se a ell mateix. I té raó el periodista Jordi Barbeta quan diu que a Mas abans li interessa gastar més en la governamental TV3 (per a la causa sobiranista), que en altres coses de millor govern, i això explica el sentit d'algun dèficit i de certes retallades en els pressupostos. Primer de tot, la propaganda; menjar el coco de la gent per la causa.

Les fotos de Rajoy i Mas al Saló de l'Automòbil de Barcelona van evidenciar un cop més aquestes dues actituds, reveladores de diferents estats d'ànim i d'estratègies enfrontades. A Rajoy se'l veia esforçar-se a mirar la cara a Mas i aquest li esquivava la mirada. Mariano, hipòcritament o diplomàticament, intentava comportar-se com si res no passés, malgrat el xoc per la declaració sobiranista del Parlament i la seva suspensió per part del Constitucional, mentre Artur assajava aires de superioritat, marcant mentó i amb mirades per sobre de tothom, ratllant la fatxenderia.

Ho sento, senyors presidents, però si no aconsegueixen tan sols mirar-se a la cara, ¿com podran dialogar, més enllà de parlar de dècimes de dèficit i diners urgents, mentre per darrere un il·luminat vol marxar trencant la convivència, la geografia i anys d'història, i l'altre, entossudit, simulant un rar i esquiu somriure, li tanca de cop totes les portes?