Amb en Miquel Diumé i un grup de periodistes amics havíem establert una complicitat duradora que trobava el seu punt culminant a l'escola de Taialà, a tocar del Grup Germans Sàbat. Cada quatre anys ens citàvem al "mític míting" de l'escola del barri, inaugurada el mes d'octubre de 1973. En el mateix menjador on anualment se celebra l'acte d'homenatge a la vellesa, hi fèiem els actes electorals en què congregàvem algun centenar d'assistents. La vibració era extraordinària, la solidaritat aflorava com un sentiment noble, la vida de les famílies i de les persones feia que brillessin els ulls d'emoció amb el conjunt d'històries personals acumulades. Segurament enlloc més no he sentit, a flor de pell, el calor humà de cors generosos emocionats per la percepció d'un canvi notable de millora constant de les seves condicions de vida. Formats en la dura lluita quotidiana, en l'aprenentatge de l'emigració, amb el cor trencat entre la terra de naixement i la terra d'adopció, feien cada dia l'aprenentatge cívic de la lluita per la dignitat individual i col·lectiva. A Taialà, les arrels més profundes indiquen que per a tothom només la quotidiana lluita per la dignitat, i per les llibertats, passava davant del camí, encara impensable, cap a l'excel·lència.

Al voltant de les primeres 227 cases de 48 metres quadrats s'aniria formant un nucli que creixeria amb les posteriors urbanitzacions i construccions dels polígons, Fina (1962), Benet (1964), Kim (1965), el grup d'habitatges José M. Prat (1970) i, posteriorment, les urbanitzacions de Torres de Taialà, Mas Catofa, Fontajau mateix, en terrenys traspassats de l'Instituto para la Promoción Pública de la Vivienda a l'Incasòl, o el pla de dalt de Domeny. A poc a poc, les noves cases fonien, en un sol cos, els mínims petits nuclis del pont de la Barca i de Domeny a la carretera de Sant Gregori. Durant un temps, aquest procés en la dècada de 1950 va conviure amb nuclis de barraquisme al costat del Ter (Río), a Montjuïc i Torre Gironella. Les barraques de Río, arrossegades pels aiguats de 1962 donarien lloc a un episodi dramàtic i degradant en els anomenats albergues provisionales, perpetuats més del compte en els terrenys de Fontajau.

La lluita per la dignitat passava per l'exigència creixent de drets socials, educatius i sanitaris, i del dret a la mobilitat per salvar el trajecte descampat entre el nucli i la ciutat, entre el poble i la ciutat. Baixar a Girona ha format part de l'imaginari de Taialà fins a dates molt recents, i només es va començar a redreçar quan, a part del vell i el nou ponts de la Barca, es va construir el pont de Fontajau. En els anys noranta començava a esborrar-se el record pioner de la línia d'autobusos, inaugurada el 1963. Guarderia, escola, consultori van esdevenir les pedres angulars d'una vida comunitària que s'acabaria fent amb l'església i el camp de futbol. Un capellà amb consciència obrera i cívica, mossèn Josep Iglesias, i dos metges, Joan Vilaplana i Pompeu Pascual Carbó, tornat de Xile i antic regidor republicà de la ciutat, i un mestre, Joan Pi, acompanyat de molts mestres, completaven el quadre bàsic d'un procés de reconstrucció físic, material i espiritual. Calia, encara, dotar el barri dels serveis urbanístics bàsics, urbanitzar, i transformar els vells equipaments de previsió social en nous equipaments de la nova societat i la nova ciutat democràtica. El CAP, la llar d'avis, el centre social, la nova escola bressol, la biblioteca, l'ampliació de l'escola, el nou centre cívic Ter amb la seva nova biblioteca Antònia Adroher i la culminació de tot el procés amb l'Institut Carles Rahola, posat en servei el setembre de 2006, després de reiterades promeses i algun incompliment. A tocar del Ter i no lluny del barri, un gran equipament de ciutat, el pavelló de Fontajau, aspirava a incorporar a la pista d'escalfament dels equips d'alta competició els equips del barri.

Ja s'ha dit i repetit. El pare i la mare dels germans Joan, Josep i Jordi Roca, a l'empara de la nova línia d'autobusos, van decidir obrir un establiment de restauració. Un bar i un restaurant de menús. Un restaurant de carretera, amb cuina casolana i ambient també. Un bar per als passavolants i per als treballadors de la construcció i de la Nestlé. Aquells que havien començat treballant a l'hospital de Girona, que continuarien amb els polígons i acabarien buscant feina per a ells o per als fills a la nova gran fàbrica de Nescafé de la ciutat. Una història indestriable que es repeteix cada dia i que es completa, un dia a l'any, a l'escola, amb l'àpat al menjador dels "mítics mítings" del dia d'homenatge a la vellesa. Sense cap recança, amb l'exemplaritat de qui sap d'on ve i qui són els veïns que ha vist passar per la porta de casa cada dia, els tres germans no escatimen esforços i simpatia per servir ells mateixos el dinar.

Els veïns van celebrar el cinquantenari del barri amb dos llibres Germans Sàbat, 50 anys de poble (1958-2008), editat per l'associació de veïns i escrit per Jordi Busquets, Jaume Prat i Jordi Pericot, i el que, per encàrrec de l'Ajuntament, va escriure en Xavier Carmaniu, Germans Sàbat.50 anys.1958-2008, tots dos publicats el 2008. Els que hi van anar a viure el 1958 s'han fet grans i han vist com fills i néts han gaudit de les seves conquestes, dels drets pels quals ells havien lluitat, per la dignitat humana i social que havien après en la humilitat remota dels seus orígens i dels seus ideals sovint clandestinament republicans i socialistes.

Aquí com enlloc he vist créixer la consciència d'un poble, la humilitat de les persones, la generositat que ens fa iguals. Encara ara veig a la porta del bar de can Roca, assegut a les cadires de fora sota el tendal, l'Antonio el ciego, que potser seu amb en Miquel Diumé i amb un punt d'ironia veuen passar els clients que són vells i nous, i que no paren d'explicar que els fills d'en Josep i la Montserrat s'han fet famosos i que els diaris i les televisions expliquen que han fet del Celler de can Roca, el celler del seu barri, el millor restaurant del món. I aprofiten, també, per escoltar els comentaris que fa la gent del poble sobre la temporada de dos futbolistes del barri, germans, de l'Àngel Martínez al Blackpool i d'en Jose Martínez al Girona, i les possibilitats que té de pujar a Primera. Impertèrrits esperaran que torni un dia el "mític míting", que sovint explica la bona nova de la ciutat nova, la que ells van construir i ens han deixat en herència. Una herència de tot un poble per a orgull legítim d'una ciutat sencera i de tot el país.