En una entrevista a Antena 3, José María Aznar ha amenaçat amb el seu eventual retorn. Potser no se n'hagi anat mai del primer pla polític, subratllant prioritats a l'agenda, vigilant els moviments de Mariano Rajoy i parlant a deshora quan l'interès del país exigia un prudent silenci. "Compliré amb la meva responsabilitat -va asseverar a la televisió en aquella entrevista-, amb la meva consciència, el meu partit i el meu país; no tingui dubtes". Desconeixem els suports interns -o externs- que l'han animat a fer aquest pas, encara que ningú ignora que dins i fora del PP, són molts els que sospiren per la marxa de Rajoy i l'arribada d'un home fort, un falcó que posi en cintura a qui convingui.

La peculiar psicologia d'Aznar respon a aquest perfil, des que va substituir el centrisme reformador de la legislatura del 96 per la línia ideològicament més dura del segon mandat. Les conseqüències resulten ara notòries, a mesura que el mite d'Aznar s'ha anat diluint amb els anys. Per descomptat va ser, en bona part, gràcies a la seva determinació -i al convenciment que som una gran nació- que Espanya va aconseguir ingressar en l'avançada de l'euro, just en unes circumstàncies i un context realment difícils. A ell li devem un important sanejament de les finances públiques, el debilitament d'ETA i l'expansió de les competències autonòmiques. Però no es va comportar com un autèntic reformista i va dilapidar la seva majoria absoluta amb una successió de decisions i de gestos grandiloqüents que van acabar per minvar la cohesió social i comprometre les bases econòmiques del futur.

Mentre l'Alemanya de Schröder ajustava el pressupost i flexibilitzava l'estructura productiva del seu país, Aznar recalcava la seva adhesió als postulats del neoconservadorisme i s'acollia a la faula d'unes reformes mai concloses, la qual cosa va llimar la competitivitat industrial. Va ser en aquells anys -recordin el mix dels fons estructurals i el crèdit fàcil- quan va començar a inflar-se la bombolla financera i immobiliària. Gürtel, llavors, desplegava la seva influència i la corrupció infectava alguns dels nuclis del poder. Després arribaria el zapaterisme -amb la seva barreja d'irresponsabilitat, miopia i tacticisme conjuntural- que no va fer sinó aprofundir els desequilibris econòmics, a més d'incorporar la perillosa retòrica de l'il·lusionisme com una metaficció política. Per descomptat, convé desconfiar dels relats mítics i de la prosa maniquea, sigui quin sigui el seu origen.

Cal preguntar-se per què diu ara Aznar el que diu. Es tracta d'un moviment defensiu davant les possibles implicacions de la trama Gürtel que ell, en tot cas, ha negat amb fermesa? Un avís a navegants, en especial a Rajoy? Una fanfarronada cridada a capitalitzar l'oposició interna al President del Govern? No ho sé, encara que sospito que les claus són internes, entre el carrer Gènova i el Palau de la Moncloa. Hem creuat el primer terç de legislatura sense que s'hagi aturat el brutal procés de desgast anímic que afecta el conjunt de la ciutadania. L'estabilització econòmica ha anat aparellada a l'empobriment generalitzat de les classes mitjanes, l'elevada taxa d'atur i les restriccions creditícies. Qui sap si l'alternança bipartidista pot donar lloc a una solució italiana, amb la hipotètica fractura de la dreta, l'evident declivi socialista i l'ascens dels partits minoritaris.