Aquests dies s'ha parlat més d'un jove futbolista de 21 anys, Neymar, que no pas de la imposició de Brussel·les d'apujar l'IVA i abaixar les pensions. Res de sorprenent. Com tampoc no ho és que es relatitvitzi el cost de l'operació d'aquest fitxatge; cost que es mou entre una àmplia forquilla que va dels 40 als 100 milions d'euros. Algú em podrà respondre que això és un problema d'un club privat. No exactament. Els clubs de futbol, començant pel Barça i el Madrid, tenen un deute descomunal que amaguen com poden. Aquest deute no és aliè a la resta de ciutadans. Primer perquè el financen bancs o caixes que neguen crèdit als empresaris. I, segon, perquè una gran part és a la Seguretat Social i a Hisenda. El més curiós és que, després d'omplir centenars de pàgines de diaris i d'espais audiovisuals, ningú no ens ha explicat el més important. Ni si és bon futbolista -de moment, sembla més una qüestió de fe-, ni quan ha costat realment el seu fitxatge, ni quin banc o caixa ha finançat l'operació. Aquesta última dada no és intranscendent. Interessa molt els petits i mitjans empresaris. Si hi ha diners per finançar un futbolista, segur que també n'hi deu haver per a l'economia productiva. O no?
