Des que el president Artur Mas interpretà el desig en sentit independentista de la manifestació de l'11 de setembre he mantingut correspondència per internet i converses amb amics i companys, units per la urgència de parlar de l'actualitat social i política de tot allò que es cuina en el Parlament de Catalunya. Cap dels meus tertulians és català, dos viuen a Madrid i altres escampats per la península i el comú denominador és la bona educació, no exempta d'humor mordaç.

A vegades els diàlegs amb alguns d'ells, especialment amb en Mario, un andalús gadità molt salat, amb qui més parlo, al principi tractem reflexions serioses, no obstant acaben lliscant sobre qüestions quotidianes com la puja dels preus o si entraran més o menys turistes que l'any anterior. Amb en Mario ens troben algun dia a sol ponent en una terrassa d'un quiosc arran de mar. Per a ell és incomprensible la figura política que s'ha format en el poder de Catalunya, on un partit, ERC, sigui al govern sense estar-hi, ensems a l'oposició estant-hi. És un pensador i quan abordo el tema de l'independentisme sempre em pregunta: "De quants diners estem parlant?". Ell ja està d'acord que els pobles puguin decidir el seu propi futur, però creu que al seu pensament l'ofega la crisi i l'opinió contrària de la majoria de ciutadans que només se senten, en demesia, espanyols i mai permetran que Catalunya se separi.

«Els catalans heu de demanar permís per ser lliures i els espanyols mai us el concediran emparant-se amb la teoria que ja ho sou... És un problema polític, no legal, perquè les lleis es canvien si hi ha voluntat política, que no hi és perquè serien ximples el PP i el PSOE si preparessin el camí perquè els catalans fugin d'Espanya, ja que Espanya reconeixeria nacionalment i internacional que no s'ha portat bé amb Catalunya; això no passarà mai... Catalunya no necessita Espanya i Espanya necessita Catalunya i com qui té el poder de l'estat és Espanya, els catalans no podreu marxar-ne mai per molt de soroll que feu; la consulta sempre serà il·legal... Això és la neo-guerra que es lliura a la premsa i la televisió amb l'objectiu d'inundar l'opinió d'un pensament únic, la indissolubilitat per part d'uns i per part dels altres la dissolució; si falla la guerra mediàtica pot renéixer la guerra tradicional sempre latent». A sol colgat, en aquell moment finíssim del dia, quan el sol enrogit com una cirera madura es decideix a capbussar-se en el mar de color rosa, ens acomiadem i cadascú va sopar a llur casa.

Per a alguns companys el procés sobiranista endegat és una aventura audaç i arriscada d'originalitat, ganes de cridar l'atenció i de presentar Catalunya orgullosament com un model a imitar, quelcom propi dels presumits catalans que volen ser sempre els més moderns del sud d'Europa per diferenciar-se notablement dels endarrerits africans. Catalunya sempre desitja fer-se el mec i alliçonar a la resta, cosa que els fa ser antipàtics i odiosos. Per a ells l'intent il·lusionant d'en Mas esdevindrà fallit. No se'l prenen seriosament fins ho justifiquen amb les últimes enquestes en les quals CiU perd suport català, sense adonar-se que el rep ERC, un partit independentista.

Catalans díscols i rebels (em diuen) que històricament sempre s'han sentit incompresos i mai estan satisfets perquè no saben el que volen. Quan veuen el desori entre partits especialment per les vacil·lacions del PSC davant d'aquest tema es reafirmen en la seva posició: Catalunya és ingrata i bicèfala, escindida per les seves dues ànimes que hi conviuen. És clarificador que els dos grans equips de futbol siguin el Barça i l'Espanyol; ja està dit tot. Han recuperat els vells tòpics idiosincràtics; els fenicis i jueus catalans egoistes, avars, insolidaris, que sols pensen en ells, porucs sempre, i que es venen per diners o per interès comercial al millor postor. Altres companys ho contemplem amb indiferència, no s'ho prenen amb interès tot considerant que l'ànsia de llibertat s'eixuga amb diners, amb un finançament autonòmic més just.

Tanmateix els més baladrers contra el secessionisme al servei dels quals hi ha alguns canals de televisió insinuen que l'anhel d'alguns catalans de fugir d'Espanya s'ha de resoldre a la vella usança, a cops de pedra. Res d'entrar en un diàleg civilitzat, ni de negociació serena. Alguns disfressen la violència amb la suspensió de l'autonomia prevista en la Constitució (José María Aznar); si això no rutlla que l'exèrcit entri per la Diagonal de Barcelona. Alguns articulistes que escriuen en diaris catalans presenten el president de la Generalitat com l'anticrist, un beneitó incurable. És vergonyós els insults gratuïts que acostumo a llegir contra en Mas o els seus consellers. Hi ha alguns que creuen que només ells saben el que convé al poble català i es fonamenten en la creença que Espanya cada 50 anys ha de castigar militarment Catalunya amb una pluja de bombes i de nou tots a la rega. Aquest mètode bèl·lic i primitiu és defensat per l'extrema dreta, que proclama la indivisibilitat i unicitat del regne d'Espanya.

Tot i això alguns pocs intel·lectuals com Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, el divendres de la setmana passada a la Universitat Blanquerna, es manifestà a favor no sols del dret a decidir sinó que considerà que la independència és un dret de qualsevol comunitat al marge del que diguin les constitucions. Una flor en l'erm.

Fer pedagogia sobre el sobiranisme per terres espanyoles és una fotesa, car no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar.