Primer de tot, fa temps, va esclatar el cas Palau, suposo que ho recorden. Es van veure aquelles imatges d'agents dels Mossos d'Esquadra enduent-se de les oficines del Palau de la Música caixes plenes de documents. Després es van produir els interrogatoris de Millet i de Montull. I finalment, amb l'escàndol afegit que suposava veure en Millet passejant per Barcelona lliure com un ocell i amb temps per poder destruir la documentació que volgués, el no res. Algú va decidir que el cas es posava al congelador i que no en sortiria fins el dia que fes falta, políticament, és clar.
Entretant, en Bárcenas, un tresorer del PP, s'enfada amb el seu partit i porta uns documents al diari El País perquè els publiqui. A partir d'aquell moment se sap que l'home en qüestió té milions d'euros en comptes a Suïssa, a més de la manera de finançar-se irregularment per part dels populars. O sigui, una empresa en concret paga una mena de suborn en forma de donació (algunes vegades fins i tot mitjançant tretze entregues per no superar el màxim establer per llei) i després l'empresa en qüestió rep l'encàrrec de realitzar obra pública (assignada a dit, sense concurs) per un total de tants milions. I això, a més, tant pel que fa a ajuntaments importants, diputacions, comunitats autònomes governades pels populars o obra pública encarregada per l'Estat, pel Govern central. Total: milions d'euros en obra pública (pagats pels contribuents) a canvi de suborns, aquí anomenats donacions a les arques populars, que Bárcenas s'encarregava de repartir en forma de sobresous a la cúpula del seu partit. S'han publicat els noms, els cognoms i les quantitats.
I ara, quina casualitat, precisament ara, quan en unes eleccions al Parlament ERC les guanyaria passant al davant a Convergència, quan s'ha sabut com es finança irregularment el Partido Popular, quan s'ha conegut l'escàndol de corrupció que implica la filla i el gendre del rei, quan al Liceu (a dins del teatre operístic) s'ha xiulat els Prínceps, quan, en definitiva, feia falta treure del congelador el cas Palau, ara sí, ara s'ha sabut, dit i publicat la quantitat de diners que presumptament anaven a parar a CDC fruit del finançament irregular d'aquest partit.
Però, és clar, evidentment, tot o gairebé tot es pot justificar dient que en el cas de la corrupció estructural dels conservadors o exfranquistes s'ha d'aplicar la presumpció d'innocència, i que tot plegat són imaginacions d'en Bárcenas i mentides publicades per El País. Alhora, però, i creient com es creu a Madrid (Estat, Govern i mitjans) que el dret a decidir, la consulta, el referèndum i la independència de Catalunya només són cosa d'Artur Mas (ho pronuncien com si el president fos anglès: "Àrtur") i de Convergència (no pas de la Unió unionista d'en Duran!), doncs, apliquen l'eslògan: "A por ellos, oé!". O sigui, aquesta gent no han entès ni entenen res del que passa a la "perifèria". És més, no en volen saber res, en part perquè aquí ja tenen la seva gent: catalans que no són catalans ni espanyols, perquè la seva pàtria són els diners.
Dit tot això, que és un escàndol catedralici, què cal fer amb el finançament irregular dels partits? Deixar que continuï? Permetre que les obres públiques espanyoles es facin com es van fer durant els 40 anys del franquisme: subornant jerarques o alts funcionaris de l'Estat? No, s'ha de fer neteja, evidentment, i si s'ha de posar la meitat de la cúpula del PP a Soto del Real, se li posa i avall; exactament igual com si s'ha d'engarjolar mitja direcció de Convergència. De fet, i pel que fa al nostre país, cal entendre que ni Catalunya és Convergència, ni Convergència és Catalunya. Aquest partit, que governa i que ha governant sempre amb coalició amb la Unió unionista d'en Duran, només és un partit polític i prou. Res més.
De la mateixa manera que a una taula parada per a una festa important els convidats s'hi asseuen nets, arreglats i ben vestits, en les institucions del proper Estat independent d'Europa, que es dirà Catalunya, els polítics que en formaran part han de ser persones honrades que pertanyin a formacions netes. És més, segurament, quan l'objectiu d'aconseguir la independència del nostre país s'hagi assolit, els partits i els polítics que ara treballen per arribar-hi se n'hauran d'anar cap a casa perquè llavors ja serem ciutadans lliures d'un nou Estat europeu. Un cop aconseguida la llibertat caldrà assegurar, reforçar i mantenir el que s'ha aconseguit. I amb aquesta finalitat potser es crearan nous partits, formacions que no seran les que ara es divideixen entre independentistes i unionistes o descaradament nacionalistes espanyols.
Per tant, i per anar acabant, crec que no ens hauria de sorprendre que l'Estat espanyol (Govern i institucions) utilitzi totes les eines que té al seu abast i tots els interessats i rics servidors que té a casa nostra (fa poc es publicava una foto de grup, d'un lobby, que en aquest sentit era prou eloqüent), amb una única finalitat: posar Artur Mas i bona part de la cúpula de Convergència a la presó. Sortosament, no han entès que el que està passant a casa nostra no és pas fruit de la voluntat de cap president ni de cap partit, sinó la d'un poble exercint el seu dret a l'autodeterminació.
